En este assaig trobaràs retalls d’una vida recordada, reflexions sobre psicologia, sociologia i ciència, i un elemental full de ruta a la fi de la qual es troba una fe palpitant en la improbable supervivència del gènere humà, única fita capaç de conservar ardent l’apagada memòria d’allò que vàrem ser.
L’obra és fruit d’una autoanàlisi personal, al temps que una reflexió sobre la naturalesa de la societat humana i de l’evolució de l’Univers. Tot això filtrat a través dels coneixements científics al meu abast i de la consciència del MEU JO.
S’hi parla de la formació de la consciència humana com a resultat de la memòria i de les empremtes que han deixat en la nostra ment les VEUS dels nostres ancestres. També tracta sobre la percepció de la vida com a producte dels processos energètics, i el paper fonamental que l’ENTROPIA juga en la dissipació de l’energia, així com en la creació de la vida, del caos i de la mort.
Els meus pensaments, encapsulats en estes pàgines, giren al voltant de la certesa en una vida individual finita, però també en la resistència del nostre JO a desaparèixer per sempre, així com en la lluita de l’espècie humana per preservar la memòria col·lectiva en la qual tots els éssers humans (del passat, del present i del futur) varen participar en la seva creació i desplegament.
Pots trobar el llibre a estes llibreries de València:
El procés contradictori mamprés per la força dissipativa de l’entropia i la seua contrària, la neguentropia, ha bisellat un model evolutiu de la ment humana on algú pot albirar un estadi de preocupant inestabilitat psíquica.
Fonamentalment, la classe política que es reclama progressista —donada la impotència que manifesta per a canviar la societat present, i d’oferir alternatives raonades de futur—, es decanta, cada vegada amb major fruïció, per incoar processos de revisió històrica. Per això, assistim, més o menys incrèduls, als actes de condemna d’institucions autoritàries i de dictadors ressuscitats de passats remots, així com al desgreuge cap a les seues víctimes.
Tan fort és l’allau d’esta energia involucionista, que l’Església catòlica s’ha contagiat d’esta moda impugnadora del passat, de manera que ha arribat a demanar perdó públicament per la condemna recaiguda —al segle XVII!— contra Galileu Galilei, així com per altres greuges històrics que han sigut re-passats.
De llavors ençà cap a la fita (revisionista) històrica més pròxima: el magnificent espectacle audiovisual del trasllat en helicòpter de les Forces Armades Espanyoles del cadàver de Francisco Franco, des del Valle de los Caídos fins al cementeri de Mingorrubio, en viu i en directe. La qual cosa demostra que resulta molt més còmode i senzill exhumar la mòmia d’un dictador, que lluitar ─amb el perill de perdre la llibertat o la vida─ contra el seu règim opressor durant la seua dura vigència. Al cap i a la fi, un acte de mera catarsi politicosocial per a pal·liar la vergonya col·lectiva que El Generalísimo va morir al llit, de mort natural.
A casa nostra també vàrem patir un brot de revisionisme històric, esta vegada provinent dels sectors feministes i d’esquerres valencians, amb la proposta d’erradicar l’estàtua erigida en la plaça de l’Ajuntament de València, en homenatge a l’heroi nacional Francesc de Vinatea. Tot, perquè una investigació històrica pretenia demostrar que el defensor dels furs valencians va assassinar la seua dona i el seu escuder, als qui va sorprendre en tàlem nupcial prohibit.
És a dir, s’hi està imposant la moda política de re-visitar els fets i actuacions humanes del passat amb ulls contemporanis, sense tindre en compte els condicionants històrics que modelaren la ment dels nostres avantpassats, tal com la nostra época ens espenta a ser com som i a actuar de la manera què ho fem: d’una forma que les futures generacions no acabaran d’entendre (del tot).
Constituïts els humans com a objectes neguentròpics, la nostra consciència, alhora que permet reconéixer-nos com a subjectes, està poc capacitada per a apreciar l’inexorable pas de la fletxa del temps unidireccional. Perquè, la fletxa del temps ens assenyala que la tornada al punt d’origen ja no és possible: la gerra que es trenca ja no pot tornar al seu estat original. No servix de res revoltar-se per la decantació en el present de tots els des-perfectes socials del passat. El passat ens ha construït com a persones i, alhora, tan sols és una dada que ens ha de servir per a realitzar les millors prospeccions, a fi d’encarar el sempre incert futur.
En sentit contrari, l’ésser humà eleva alguns fets històrics a la categoria de fites sentimentals col·lectives, cosa que genera una resistència ideològica a interioritzar-los com a meres empremtes puntuals de la llarga i complexa trajectòria de la nostra espècie, a través de les eres-món que colonitzaren els diferents presents —ja preterits— de la nostra evolució.
Perquè, amb l’anhel humà d’actualitzar passats —o preterir presents— han anat configurant-se les característiques pròpies de les nostres avançades societats. No obstant, en compte d’assumir com un tot indivisible els distints estadis de la Història, erigim monuments, rendim homenatges a figures representatives d’un passat reivindicat que, alhora, poden ser negació d’un altre passat, no tan reivindicat: conqueridors militars que varen instaurar nous regnes i civilitzacions contra forces hegemòniques antecedents; artistes i intel·lectuals que varen sobreeixir per superar els paradigmes mentals dominants en el passat, encara present en les seues vides.
No obstant, com succeïx en tots els àmbits de la societat contemporània que ens ha tocat viure, en la ment de l’humà modern s’ha disparat la velocitat i, per això, s’ha multiplicat també l’energia (e = m.c2, segons Einstein), del treball de revisió de les fites i de les figures històriques, a la llum dels valors de la societat actual. I així és com la lluita de classes ha esdevingut lluita de frases, a la recerca del Paradís… ja perdut!
Entre els moviments populistes, progressistes i d’esquerres de l’Espanya actual, ha arrelat l’eslògan “Res a celebrar”, referit a efemèrides de victòries i conquistes, com ara el 12 d’octubre (Dia de la Hispanitat, per l’arribada de Colom a Amèrica) i el 9 d’octubre (Dia de la Comunitat Valenciana, on se celebra l’entrada del Rei Jaume I a València, fet que es considera com la data de naixement del poble valencià). Amb la mentalitat d’habitants del segle XXI, condemnen estos fets històrics perquè amb ells es va exercir la violència contra la gent que habitava eixes terres abans d’arribar els conquistadors repartint garrotades a dojo. És a dir, com la gran majoria de les actuacions de la nostra espècie en el passat. En canvi, sí que es dona el vistiplau a celebrar amb entusiasme les derrotes dels bàndols polítics amb els quals se senten identificats: 11 de setembre, 25 d’abril… que tingueren com a conseqüència la pèrdua dels furs dels territoris de la Corona d’Aragó.
Per molt que ens pese, l’energia vital de la nostra espècie no sols ha sigut determinada pels actes de bondat dels nostres congèneres, sinó també per les actuacions que hem arribat a considerar com les més atroces, comeses en nom de les més peregrines creences, pels mes sanguinaris individus d’entre els humans. Els actes d’heroisme i compassió, l’art generat pels ideals religiosos —que tant admirem col·lectivament, com els disfrutem personalment—, són inextricables del vandalisme i el dolor causats per les guerres de religió i de conquista, l’etnocidi i l’explotació dels nostres congèneres del passat.
Actuem tan inconscientment a l’hora de reivindicar als bons i de condemnar als roïns!.. No ens n’adonem que, tant els uns com els altres, conformen l’eco de la veu atronadora que clama en el desert de les idees, per l’ambivalència moral de la nostra condició d’humans.
Les celebracions tradicionals ─sobre fets històrics sempre creats amb clarobscurs─ ens haurien de servir de suport per a reafirmar-nos com a éssers humans arrelats a una terra i una cultura pròpies, com a atalaia des de la qual procurar estendre l’alegria i el bé entre els individus de la nostra espècie. Consegüentment, haurem de procurar ser millors en el present i garantir un futur més prometedor i solidari per als nostres descendents, i ―això sí― haurem de traure les conseqüències morals que es deriven de tots els fets que construïxen la nostra història.
Res a celebrar?.. Que la festa continue!..
(Del meu llibre Memòria del Big Bang, pàgs. 142-146, Editorial Círculo Rojo, 2020)
El número 5 (protagonista a Memòria del Big Bang) i una escena de la meua vida que es desplega en l’escenari de l’article de Francisco Puche:
“… Poc després, ton pare et va imbuir l’afició per les bicicletes i les motos. De fet, de ben menut vares atropellar una indefensa anciana, una vegada s’havia retirat la mà mestra del selló de la bicicleta que començaves a dominar. Tot això, a l’ombra del monument a Cervantes erigit als jardinets adossats a les Torres de Quart, obra de l’insigne Marià Benlliure. L’homenatge a este autor es prolongava enfront, al carrer de Guillem de Castro on, en maig de 1905 —amb motiu de la celebració del tercer centenari de la primera publicació d’El Quixot a València, contemporània de les edicions de Madrid i Lisboa— també va ser col·locada la primera pedra del col·legi que rep el nom del seu autor, on començares els teus estudis com a pàrvul a la “Sección de Niños”)”… pàgs. 63-64.
En el Día del Libro ¿cómo no recordar a Cervantes y el Quijote? En este mismo blog lo hemos hecho todos los años, entre 2012 y 2016. Basta con que el lector busque las fechas. El pasaje cervantino sobre el famoso “escrutinio de los libros” (23.04.2015) es una de las entradas con más seguidores de este blog. También el 15 de abril de 2015 se publicó una entrada sobre el rodaje en el Saler de la película que Rafael Gil dedicó a don Quijote. Ahora añadiremos otra: es sobre el homenaje que Valencia rindió a Cervantes en 1905, en el 3º Centenario de su edición valenciana del Quijote. Se publicó en “Las Provincias” el 18 de abril de 2016.
El 7 de mayo de 1905 es una fecha para recordar en Valencia. Porque en ella comenzó a celebrarse, con toda solemnidad, el III Centenario…
(Capítol del llibre ‘Memòria del Big Bang‘, disponible a: Amazon, Casa del Libro, El Corte Inglés, y Agapea)
“Cadascun de nosaltres és peça irreemplaçable en la vasta història de l’Univers, el qual està compost d’àtoms, coses, persones: de nosaltres. Un Univers sense nosaltres seria un altre Univers: un Univers inexistent.
De manera semblant, tots formem part imprescindible en el funcionament i la consolidació del sistema que ens ha tocat viure, en este cas, el capitalista: treballant, comprant, venent, vivint… La crisi de 2008 va tornar a posar en el full de ruta d’alguns líders i moviments polítics, la necessitat d’un canvi de sistema, l’oportunitat per a la revolució. No obstant, estos moviments —identificats amb el sentiment d’indignació—, encara que varen ser molt actius durant la crisi, a hores d’ara han esdevingut grups minoritaris i absorbits per l’energia absorbent del sistema. En general, els ha mancat una organització eficaç, unes metes clares i assequibles, mentre els ha sobrat bones dosis de populisme de dos quinzets.
Enfrontats a una força sistèmica irresistible —com hem dit, producte del procés adaptatiu dut a terme per l’ésser humà en el seu esdevindre pel planeta Terra—, l’energia revolucionària troba molts obstacles en el trajecte per a aconseguir els seus objectius. Ho vàrem constatar a Grècia, amb la reculada de Tsipras, líder del partit Syriza i president d’un govern d’esquerres, davant les polítiques econòmiques requerides per la Troika europea i assumides per ell, paradoxalment, després de convocar —i guanyar— un referèndum per a oposar-se a les mesures imposades per eixa Troika.
També ho hem vist a Espanya, on el partit bolivarià nascut de l’espiral d’indignació que va recórrer la pell de brau, ha realitzat canvis continus i dràstics de programa, de tàctiques i d’estratègies (actuacions pròpies de qualsevol moviment populista), amb l’objecte de fer-se transversal, és a dir, a fi d’acabar adaptant-se a les regles politicoeconòmiques del Sistema, al qual molts li donaven quatre dies de vida, fins fa ben poc.
L’energia revolucionària desplegada durant les manifestacions, acampades, escraches als polítics de La Casta, al cap i a la fi s’ha materialitza en els bons salaris dels càrrecs polítics populistes i, d’una manera més palesa, en el casoplón que la parella dirigent de la formació morada es va comprar per a donar sostre a la seua ja extensa família.
La força històrica preponderant i determinant —el procés de dissipació de l’energia transgressora— ja havia acabat per destenyir les banderes roges del passat revolucionari en un color rosa pàl·lid. Els partits comunistes s’havien retirat als seus quarters de cru hivern, dels quals ixen a la palestra disfressats de populistes, quanl’ocasió ho requerix. Mentrestant, els socialistes fa temps que varen renunciar al marxisme com a ideologia, a fi de poder convertir-se en mers gestors de l’economia de mercat, tot i que amb gestos, imatges i paraules intenten pouar del passat revolucionari per a donar a beure a la burra que volen vendre’ns.
D’esta manera, ara no hi ha més valors que els generats pel poder dels diners i la busca egoista de la felicitat individual, acompanyada ─això, si─ d’uns tocs (o tics) de caràcter feminista, ecopacifista… i altres inquietuds socials que no fan mal a ningú”…. [Ara, caldria revisar esta afirmació, a la vista de la manera en què el Govern d’Espanya social-populista ha gestionat la crisi sanitaria i socioeconòmica del Covid-19. Vegeu el meu article a https://podemoslaespiral.wordpress.com/2020/04/06/el-virus-de-la-correccion-politica/ ]
“… la ment humana (producte de l’evolució cap a la complexitat del cosmos) actua com un espill sensible als efectes de l’entropia en el món que l’envolta. Amb el transcurs del temps i l’efecte acumulador corresponent, els fenòmens caòtics i dissipadors dels valors morals que mantenen cohesionades a les societats humanes, arriben a ser percebuts com una amenaça cap a la supervivència de l’espècie, i la psique activa els mecanismes que tracten de pal·liar estos efectes nocius sobre els individus, en particular, i sobre l’espècie, en general. Davant d’estos fenòmens mentals, la primera acció humana comença amb la identificació i delimitació del problema. Després vindrà l’oportuna conceptualització o etiquetatge lingüístic del fenomen. Finalment, anomenat, definit i encapsulat el problema, haurà arribat l’hora d’aportat les oportunes solucions. D’esta manera, pot comprendre’s que la proliferació dels accidents de trànsit, impulse la realització de campanyes publicitàries de sensibilització ciutadana, a més de normes jurídiques que imposen sancions més dràstiques als cada vegada més nombrosos infractors (com ara, la creació del carnet per punts). Amb igual sentit de socialització se’ns presenten estos fenòmens: accidentalitat laboral, assetjament laboral (mobbing), assetjament escolar (buylling), violència en l’esport… i ara, molt per damunt dels anteriors, violència de gènere. Tots ells, degudament acotats, definits pels científics i legisladors, i amb les seues corresponents prohibicions i sancions, imposades pel poder polític i judicial. Això es reflectix en altres camps socials, com ara el de la salut, amb l’emergència de noves malalties acotades pels científics i que —com a efecte o causa— generen una reactivació de la indústria farmacèutica, a través de l’etiquetatge de productes quasimiraculosos que, això sí, poden produir efectes secundaris més nocius que la mateixa malaltia, entre altres, alteracions manifestes en la personalitat del malalt. “Estrés”, “Ansietat”, “TDAH” (o “trastorn de dèficit d’atenció, amb… o sense hiperactivitat”, és a dir, el comportament dels xiquets difícils, inquiets i revoltosos de tota la vida), són alguns dels noms que reben estes modernes malalties. També hem sigut espectadors, involuntaris, de les alarmes mediàtiques (tal vegada mediatitzades pel poder de la indústria farmacèutica), apocalíptiques, protagonitzades per organismes considerats tan seriosos i responsables, com ara l’Organització Mundial de la Salut (OMS). La primera epidèmia de grip A, no va ser tan greu com es va anunciar, però va aportar grans beneficis a les farmacèutiques amb la fabricació de tantíssimes vacunes, sobrants, i estes màscares que tan bon paper feien davant dels mitjans de comunicació, a l’hora d’oferir rodes de premsa multitudinàries protagonitzades per metges experts, autoritats, famosos entrenadors de futbol, i qualsevol personatge mediàtic que es va prestar a donar la nota. Tots eren arrossegats per una mena de corrent informatiu irrefrenable, això sí, a la recerca del bé comú. I, com en qualsevol festa mediàtica, no hi varen faltar els polítics amb un desmesurat afany de protagonisme. Així, quan va botar l’alarma sanitària pel contagi amb el bacteri E. coli d’un bon nombre de persones a Alemanya —amb diverses morts incloses—, ràpidament es va imputar al cogombre espanyol com a agent causant. Una vegada estudiat el tema, es va descartar este origen de l’epidèmia, i resultà assenyalada la soja alemanya, per a, finalment, detectar el focus del contagi en una granja ecològica (sic), emplaçada a Alemanya! Amb tot això, els innocents agricultors espanyols hagueren d’assumir grans pèrdues econòmiques, sense veure com assumia la seua responsabilitat L’AUTORITAT ALEMANYA que, tan alegrement, va oferir en safata de plata la mòrbida notícia als mitjans de comunicació, sense tindre’n proves que la justificaren. Un altre exemple d’este alarmisme politicomediàtic ens el va brindar EL COMISSARI EUROPEU D’ENERGIA —igualment alemany—, el qual va aconseguir alçar un fascinant titular periodístic, a diverses columnes, anunciant “L’Apocalipsi”, alhora que assegurava que “esta paraula està ben triada”, és a dir, estava dita a consciència (tot i que este mot té l’accepció d’anunci de la fi del món), per a intentar explicar els possibles efectes catastròfics provocats pel greu accident ocorregut en la central nuclear de Fukushima, com a conseqüència d’un devastador tsunami. Tot, molt tranquil·litzador!.. Vistes les reaccions dels humans —i dels nostres representants més reeixits— davant dels efectes caòtics que es produïxen en la societat, el dilema rau en la capacitat de la ment per a véncer l’entropia (encara que únicament es tracte de la generada per la psique humana en termes d’informació), o si, com a mínim, podrà frenar la seua acceleració progressiva. Però, tot i que l’entropia pot ser dominada en àmbits concrets —accidents de trànsit, sinistralitat laboral— aconseguirà la seua expansió a través de la incardinació en altres fenòmens socials, de manera que continuarà creixent la seua valència total dins del sistema social, tal com es predica del creixement imparable de l’entropia en l’Univers“
Memòria del Big Bang, Ed. Círculo Rojo, pàgs. 138-140
En el Día del Libro ¿cómo no recordar a Cervantes y el Quijote? En este mismo blog lo hemos hecho todos los años, entre 2012 y 2016. Basta con que el lector busque las fechas. El pasaje cervantino sobre el famoso “escrutinio de los libros” (23.04.2015) es una de las entradas con más seguidores de este blog. También el 15 de abril de 2015 se publicó una entrada sobre el rodaje en el Saler de la película que Rafael Gil dedicó a don Quijote. Ahora añadiremos otra: es sobre el homenaje que Valencia rindió a Cervantes en 1905, en el 3º Centenario de su edición valenciana del Quijote. Se publicó en “Las Provincias” el 18 de abril de 2016.
La València virtual 