Coronavirus i alarmes sanitàries

Apocalíptics i entròpics

… la ment humana (producte de l’evolució cap a la complexitat del cosmos) actua com un espill sensible als efectes de l’entropia en el món que l’envolta. Amb el transcurs del temps i l’efecte acumulador corresponent, els fenòmens caòtics i dissipadors dels valors morals que mantenen cohesionades a les societats humanes, arriben a ser percebuts com una amenaça cap a la supervivència de l’espècie, i la psique activa els mecanismes que tracten de pal·liar estos efectes nocius sobre els individus, en particular, i sobre l’espècie, en general.
Davant d’estos fenòmens mentals, la primera acció humana comença amb la identificació i delimitació del problema. Després vindrà l’oportuna conceptualització o etiquetatge lingüístic del fenomen. Finalment, anomenat, definit i encapsulat el problema, haurà arribat l’hora d’aportat les oportunes solucions. D’esta manera, pot comprendre’s que la proliferació dels accidents de trànsit, impulse la realització de campanyes publicitàries de sensibilització ciutadana, a més de normes jurídiques que imposen sancions més dràstiques als cada vegada més nombrosos infractors (com ara, la creació del carnet per punts). Amb igual sentit de socialització se’ns presenten estos fenòmens: accidentalitat laboral, assetjament laboral (mobbing), assetjament escolar (buylling), violència en l’esport… i ara, molt per damunt dels anteriors, violència de gènere. Tots ells, degudament acotats, definits pels científics i legisladors, i amb les seues corresponents prohibicions i sancions, imposades pel poder polític i judicial.
Això es reflectix en altres camps socials, com ara el de la salut, amb l’emergència de noves malalties acotades pels científics i que —com a efecte o causa— generen una reactivació de la indústria farmacèutica, a través de l’etiquetatge de productes quasimiraculosos que, això sí, poden produir efectes secundaris més nocius que la mateixa malaltia, entre altres, alteracions manifestes en la personalitat del malalt. “Estrés”, “Ansietat”, “TDAH” (o “trastorn de dèficit d’atenció, amb… o sense hiperactivitat”, és a dir, el comportament dels xiquets difícils, inquiets i revoltosos de tota la vida), són alguns dels noms que reben estes modernes malalties.
També hem sigut espectadors, involuntaris, de les alarmes mediàtiques (tal vegada mediatitzades pel poder de la indústria farmacèutica), apocalíptiques, protagonitzades per organismes considerats tan seriosos i responsables, com ara l’Organització Mundial de la Salut (OMS).
La primera epidèmia de grip A, no va ser tan greu com es va anunciar, però va aportar grans beneficis a les farmacèutiques amb la fabricació de tantíssimes vacunes, sobrants, i estes màscares que tan bon paper feien davant dels mitjans de comunicació, a l’hora d’oferir rodes de premsa multitudinàries protagonitzades per metges experts, autoritats, famosos entrenadors de futbol, i qualsevol personatge mediàtic que es va prestar a donar la nota. Tots eren arrossegats per una mena de corrent informatiu irrefrenable, això sí, a la recerca del bé comú.
I, com en qualsevol festa mediàtica, no hi varen faltar els polítics amb un desmesurat afany de protagonisme. Així, quan va botar l’alarma sanitària pel contagi amb el bacteri E. coli d’un bon nombre de persones a Alemanya —amb diverses morts incloses—, ràpidament es va imputar al cogombre espanyol com a agent causant. Una vegada estudiat el tema, es va descartar este origen de l’epidèmia, i resultà assenyalada la soja alemanya, per a, finalment, detectar el focus del contagi en una granja ecològica (sic), emplaçada a Alemanya!
Amb tot això, els innocents agricultors espanyols hagueren d’assumir grans pèrdues econòmiques, sense veure com assumia la seua responsabilitat L’AUTORITAT ALEMANYA que, tan alegrement, va oferir en safata de plata la mòrbida notícia als mitjans de comunicació, sense tindre’n proves que la justificaren.
Un altre exemple d’este alarmisme politicomediàtic ens el va brindar EL COMISSARI EUROPEU D’ENERGIA —igualment alemany—, el qual va aconseguir alçar un fascinant titular periodístic, a diverses columnes, anunciant “L’Apocalipsi”, alhora que assegurava que “esta paraula està ben triada”, és a dir, estava dita a consciència (tot i que este mot té l’accepció d’anunci de la fi del món), per a intentar explicar els possibles efectes catastròfics provocats pel greu accident ocorregut en la central nuclear de Fukushima, com a conseqüència d’un devastador tsunami. Tot, molt tranquil·litzador!..
Vistes les reaccions dels humans —i dels nostres representants més reeixits— davant dels efectes caòtics que es produïxen en la societat, el dilema rau en la capacitat de la ment per a véncer l’entropia (encara que únicament es tracte de la generada per la psique humana en termes d’informació), o si, com a mínim, podrà frenar la seua acceleració progressiva. Però, tot i que l’entropia pot ser dominada en àmbits concrets —accidents de trànsit, sinistralitat laboral— aconseguirà la seua expansió a través de la incardinació en altres fenòmens socials, de manera que continuarà creixent la seua valència total dins del sistema social, tal com es predica del creixement imparable de l’entropia en l’Univers

Memòria del Big Bang, Ed. Círculo Rojo, pàgs. 138-140

Cuatro Cosas que Podemos (y Debemos) Saber sobre la Constitución Española

Espiral de indignación

1.- Francomurió en la cama. Ya sea por la fuerte represión tras la derrota en la Guerra Civil, su inveterada división y/o el conformismo de la mayoría del pueblo español, las fuerzas opositoras a la dictadora no fueron capaces de derrocar el régimen franquista. Por ello, el paso de la dictadura a la democracia se produjo como consecuencia del pacto entre los políticos aperturistas del franquismo y los partidos demócratas opositores, para recorrer una vía pacífica, aunque repleta de obstáculos de todo tipo, que culminó con la entrada en vigor de la Constitución Española en 1978.

Ante el actual reto independentista planteado por las fuerzas catalanistas y de izquierda, que impugna tanto el proceso de la Transición como el texto de la propia Constitución, cabe recordar que en la elaboración del texto constitucional intervinieron dos Padres de la Constitución -de un total de siete- que eran catalanes:

View original post 699 more words

Raons democràtiques per a oposar-se al ‘procés’

Em cau l’ànima als peus quan veig en les xarxes socials les opinions de suport, simpatia, o condescendència, emeses per persones identificades amb el moviment nacionalista valencià, envers la revolta contra l’ordre constitucional duta a terme (de forma violenta) per les forces independentistes catalanes.

El meu estat d’ànim, entre trist, decebut, i indignat, es genera quan pense en els oblits en els quals incorren eixos valencianistes, i les persones que en general recolzen o justifiquen el colp polític del sobiranisme català contra la Constitució espanyola.

Tot seguit exposem els lapsus polítics i ideològics d’eixa Desmemòria Històrica:

1. LA QÜESTIÓ DEMOCRÀTICA

  • Espanya és una de les democràcies més avançades del món, i el seu sistema constitucional resulta homologable al dels principals Estats democràtics d’Occident. Per tant, una de les seues característiques és el principi de divisió de poders estatals. El dret a decidir o a l’autodeterminació no està contemplat en cap Constitució del nostre àmbit cultural i polític.
  • En l’elaboració del text constitucional tingueren un paper decisiu dos catalans: Jordi Solé Tura i Miquel Roca Junyent. El primer, comunista. El segon, representant del moviment nacionalista català.
  • La Constitució espanyola va rebre el suport electoral del 91% dels votants catalans.
  • L’onada independentista s’inicia en l’any 2012, aprofitant el moment de major feblesa de l’Estat com a conseqüència de la greu crisi econòmica mundial, i quan ix a la llum la trama delectiva establida pel règim corrupte del 3%, instaurat per Jordi Pujol, el qual, gaudix d’una pau i tranquil·litat familiar envejada per qualsevol altre polític pressumptament corrupte.
  • El moviment sobiranista català, com he dit adés, artífex destacat en la construcció de l’Estat Social i Democràtic de Dret que és Espanya, s’hi planteja la possibilitat d’aconseguir la independència d’eixe Estat o, com a mínim (com diu la recent Sentència del Tribunal Suprem contra el procés), recollir en el camí més competències, recursos i inversions per a Catalunya.
  • Mes, la voluntat de conquerir la independència no es du a terme respectant el marc constitucional, ans al contrari, s’intenta fer a través de la Declaració Unilateral d’Independència (DUI). D’esta manera s’infringixen les normes constitucionals i estatutàries, no es fa cas dels informes dels Lletrats del Parlament sobre la inconstitucionalitat de les resolucions a prendre per este, ni dels reiterats actes d’anul·lació i requeriments del Tribunal Constitucional per a restablir l’ordre democràtic. Impasible el ademán, les principals autoritats de Catalunya i els seus partits (JuntsxCat, ERC, la CUP), amb la imprescindible colaboració d’ANC i Omnium, tiren endavant i munten un simulacre de referèndum d’autodeterminació clarament anticonstitucional, a més d’esperpèntic.
  • Com a conseqüencia dels actes realitzats pels principals líders del moviment independentista, estos són empresonats i, al remat, resulten condemnats pel Tribunal Suprem -la majoria d’ells- pels delictes de sedició i malbaratament de recursos públics. Per a atiar el foc del victimiste -que tan bé saben encendre i que tan bons resultats els ha donat- el sobiranisme català ha intentat vendre la idea de que els condemnats ho han estat per les seues idees polítiques (per això, els anomenen “presos polítics” d’un Estat autoritari). Mes queda clar que això és una fal·làcia més del conte sobiranista, quan persones igual o més independentistes que els condemnats, com ara els rufians, torras, torrens, tardàs, & Cia.,gaudixen d’una llibertat política plena, com qualsevol altre polític o ciutadà espanyol.
  • Amb una tramoia preparada molt abans de la Sentència del Tribunal Suprem, un Tsunami insurgent ha mobilitzat milers d’independentistes per a tallar carreteres i vies del tren, bloquejar l’aeroport d’El Prat, i incendiar els carrers de les principals ciutats de Catalunya, sobretot Barcelona. Ben contrariament al seu nom, este és un autèntic Tsunami Antidemocràtic, que llança un repte violent a l’Estat Social i Democràtic de Dret, raó per la qual hauria de ser condemnat, sense pal·liatives, per les persones que es consideren demòcrates.

No obstant això, el motiu que em causa més decepció en este tema és el posicionament favorable, o tolerant, del nacionalisme valencià cap als fets produits a Catalunya, protagonitzats per l’independentisme català. A banda dels principis bàsics de democràcia, abans esmentats, el nacionalisme valencià oblida els aspectes que afecten el benestar dels valencians i a les coordenades de progrés del Poble Valencià:

2. SOBRE EL BENESTAR I PROGRÉS DEL POBLE VALENCIÀ

  • Tant si el moviment sobiranista assolix la independència, com si no, la seua força obligarà l’Estat a afavorir econòmicament i en inversions a Catalunya. De fet, Mariano Rajoy va comprometre 4.000 milions d’euros per a inversions de l’Estat en territori català. Els valencians, i els valencianistes, hauríem de tindre clar que les metes de l’independentisme català són contràries als interessos de la Comunitat Valenciana: Si aconseguix la independència (cosa ben improbable), el nostre poble hauria de contribuir més encara al sistema de finançament autonòmic, cosa que ja fa a pesar que la renda per càpita de la Comunitat Valenciana és inferior a la mitjana espanyola. Sense independència, l’Estat afavorirà Catalunya en termes econòmics i d’inversions per tal d’intentar apaivagar la flama sobiranista, en perjudici dels interessos valencians.
  • Els esdeveniments generats pel procés saturen els mitjans de comunicació i les xarxes sociales, amb les seues perfomances, vagues polítiques, declaracions institucionals agressives, reptes i amenaces dirigides contra l’Estat de Dret. Això té com a conseqüència la invisibilitat dels altres assumptes importants per a la nostra societat: Benestar social, solidaritat, igualtat, models de progrés econòmic, mesures contra la crisi i el Brexit que venen, millora del marc constitucional i autonòmic… Si els assumptes de la Comunitat Valenciana ja passaven desapercebuts per als mitjans de comunicació, qui voldrà escoltar els greus problemes de finançament i de falta d’inversions que patix la Comunitat Valenciana amb la inacabable moguda indepe?

Evidentment, els ciutadans valencians rebutgen molt majoritàriament el procés independentista català, atés el sentiment de pertinença compartida entre Espanya i la Comunitat Valenciana, i la quasi nula identificació amb el catalanisme. Tanmateix, el nacionalisme valencià (Bloc-Compromís, amb les escisions i derivats) dóna suport, simpatitza o justifica el procés.

La raó d’esta estima procesista dels nacionalistes valencians cal buscar-la en l’assumpció plena del dogma dictat per Joan Fuster al voltant de la catalanitat nacional del poble valencià: “Dir-nos ‘valencians’ és… la nostra manera de dir-nos ‘catalans“. Per això, la immensa majoria d’aquells que es proclamen com a nacionalistes valencians veuen amb bons ulls tot allò que diuen i fan els independentistes catalans. És mes, els nacionalistes valencians se senten ciutadans dels Països Catalans, districte País Valencià, Catalunya-Sud.

Comptat (i debatut), no em busqueu per esta geografia imaginària on, a més, no regixen els principis democràtics… ni, per suposat, per les felices contrades del Levante español.