La funció del croissant, segons Mónica Oltra

La aigües es mostraven tranquil·les a l’estructura política de Compromís. Es mantenia estable la identitat programàtica i la cohesió interna de la coalició nacionalista i d’esquerres, a pesar d’un entorn conflictiu marcat pels últims episodis de la crisi i l’omnipresència mediàtica del procés català cap a la independència, així com per les polèmiques generades en terres valencianes, sobretot en matèries d’educació i de sanitat.

Mes, el sotrac produït per la imposició de mig Parlament de Catalunya sobre la seua altra meitat de les anomenades “Lleis de Desconnexió” (la del Referèndum i la de Transitorietat), l’anul·lació d’eixes lleis pel Tribunal Constitucional, la presa dels carrers de Barcelona pel moviment independentista, i el desplegament dels Cossos i Forces de Seguretat (Mossos d’Esquadra inclosos) per a garantir el funcionament normal del òrgans jurisdiccionals i de l’anomenada “Policia Judicial”, ha provocat una Marea al seu bassal que, amb la baixada de les aigües ha deixat a l’aire les vergonyes ideològiques del Bloc Nacionalista, precisament el sector majoritari de Compromís que, en teoria, volia mostrar una imatge de formació política més centrada, per moderada.

A aquells que encara confiavem en un Bloc centrat també en la defensa dels interessos del poble valencià, ens ha sorprés la força que han exhibit donant un suport aferrisat als actes de rebel·lia contra l’ordre constitucional mampresos pel moviment secesionista català, davant dels mitjans de comunicació i, més encara, a les xarxes socials,  on, fins ara, els militants i simpatitzants de Bloc-Compromís mostraven els seues posicionaments polítics (prou radicals, per cert), però admitien altres opinions i les crítiques a les seues. Amb la revolta al Parlament i als carrers catalans, els blocaires han iniciat el seu particular procés (sectari) de desconnexió dels crítics als seus postulats.

La Marea Sececionista Catalana ha tret a la llum el pensament fundador del nacionalisme valencià d’arrels fusterianes, que semblava sepultat, però que s’ha fet ara ben patent: “Dir-nos ‘valencians’ és la nostra manera de dir-nos ‘catalans'”. Raó per la qual el valencianisme fusterià sempre s’ha mostrat enlluernat i submís a les accions i proclames del nacionalisme català.

Com a mostra senyera, el tuit que va penjar a la xarxa el Molt Honorable Sr. President de les Corts Valencianes Enric Morera:

Unes hores després, el mateix Morera retuitexava unes declaracions del diputat al Congrés Joan Baldoví i de la vicepresidenta del Consell Mónica Oltra, segons el qual

No obstant, cal admetre que la lideresa mediàtica i carismàtica de Compromís té una visió política més realista i pragmàtica -a més d’ostentar el càrrec de vicepresidenta del Consell Valencià-, cosa que li permet prendre una postura més ferma en defensa de la identitat i dels interessos del poble valencià.

Per això, no va trigar ni gens ni miqueta a comprendre que el procés català pot tindre conseqüències nefandes per a la ciutadania valenciana.

A favor d’este posicionament polític, s’hi poden donar el següents arguments:

  1. Si Catalunya continua dins d’Espanya, ho farà d’una manera més favorable als seus interessos comunitaris. Per això, és molt probable que el seu millorament financer i de recaptació de recursos comunitaris, vaja a càrrec de les butxaques dels ciutadans espanyols i valencians, en una proporció més gran que l’actual. Ningú no dubta que si -com és lògic- Catalunya roman a Espanya, el seu (nou) govern farà servir l’important nombre de catalans favorables al Catalout per negociar recursos des d’una posició de força, amb l’objecte de no alimentar la bèstia secessionista. El Govern d’Espanya ja s’ha compromés a invertir 4.200 milions d’euros a Catalunya.
  2. Per contra, si mitjançant el procés virtual, Catalunya aconseguís assolir la independència, deixaria de contribuir al manteniment de les anomenades autonomies pobres: Andalusia, Extremadura
  3. És a dir, amb una hipotètica Catalunya independent, la Comunitat Valenciana aprofundiria en el seu paper de la Ventafocs d’Espanya: Tot i tenir un PIB inferior a la mitjana, contribuiria a les arques estatals d’una manera més intensa a la realitzada fins ara (vid. els Informes sobre les Balances fiscals, entre d’altres).

Comptat i debatut, com va dir el president de la Generalitat Catalana Carles Puigdemont (de família amb tradició pastissera), a l’entrevista que li va fer Jordi Évole al programa Salvados de La Sexta: “Si compras un croissant en cada establecimiento unos pondrán más mantequilla, otros menos, pero no dejan de hacer las funciones de un croissant“.

Per això, des del seu paper institucional, es comprén que la vicepresidenta es mostre favorable a la suspensió del procés sobiranista català, i a una solució pactada del conflicte:

En eixe sentit, no es poden entendre les declaracions del president de les Corts Valencianes, segons les quals la vicepresidenta de la Generalitat i també coportaveu de la coalició, no hauria de posicionar-se sobre un tema que és un problema d’Estat, donat que és la portaveu del Govern valencià. I això ho diu el president de l’òrgan dipositari de la voluntat política del poble valencià, després de decantar-se clarament en eixe mateix problema d’Estat!

La claudicació davant del moviment separatista català -sense pensar en les repercusions que pot tindre en la Comunitat Valenciana- és la clau que fa entenidors els missatges de Morera i dels seus afins ideològics.

Per contra, qualsevol autoritat, qualsevol dirigent polític valencià haurà d’assumir la veu del seu poble, la qual l’obliga a posicionar-se en qualsevol problema d’Estat. I més, quan afecte el benestar i els interessos del poble valencià.

 

 

(Fotografía: El Mundo)

 

Anuncis

El sistema de finançament autonòmic, serà just?

El passat dia 1 de febrer tingué lloc la reunió entre el President Puig i la Vicepresidenta Santamaría, on es va tractar sobre el nou sistema de finançament autonòmic. L’encontre va ser qualificat per ambòs com a “fructífer” i que va transcórrer en un clima de “lleialtat institucional” (tal vegada per remarcar la diferència amb el clima de “deslleialtat constitucional” que es respira a Catalunya), alhora que va servir per a estudiar qüestions acordades en la recent Conferència de Presidents Autonòmics.

Precisament, va ser a l’acabament de l’esmentada Conferència (a la qual no varen assistir les màximes autoritats de Catalunya i Euskadi, atés que volen menjar a banda) on es va constatar que l’eix del debat no aniria en la direcció d’acabar amb les injustícies que provoca l’actual sistema de finançament, fonamentalment cap a la Comunitat Valenciana en tant que és l’única amb una renda per càpita inferior a la mitjana estatal que ha d’aportar recursos a altres comunitats amb un nivell de renda superior. No, el debat que va transcedir a l’opinió pública va ser l’iniciat per la Presidenta d’Andalusia Susana Díaz, quant a la necessitat de fixar uns límits a la potestat impositiva de les comunitats autònomes, a fi d’evitar el dumping tributari.

Com no, el guant va ser arreplegat per la Presidenta madrilenya Cristina Cifuentes que, amb l’ajuda inestimable dels mitjans de comunicació amb seu a Madrid, es va dedicar a lloar les virtuds del sistema tributari de la capital d’Espanya, passant per alt el gran privilegi que suposa per a eixa comunitat tindre en el seu territori la capitalitat de l’Estat (seu de Ministeris, mitjans de comunicació, empreses més importants, museus i servicis culturals, aeroport com a plataforma intercontinental, amb un  sistema estatal de comunicacions que confluix en la capital…).

La preeminència mediàtica del debat polític entre les dirigents d’Andalusia i Madrid i la negativa del Govern espanyol a establir la retroactivitat del nou sistema de finançament a l’any 2014, varen ser el toc d’alerta sobre la imposició de la dura realitat al joc polític, on la prioritat no passa pels climes de “lleialtat institucional” i la lluita heroica contra les desigualtats i les injustícies socials. No, en política el primer objetiu és la conquista i el posterior manteniment del poder. I, com succeix en l’etapa actual del sistema polític espanyol -on el Govern no disposa d’una majoria absoluta- allò que és prioritari passa per atendre les exigències de les forces polítiques capaces de prestar el seu suport per a governar, o d’aquelles que plantegen reptes poderosos a la integritat del territori espanyol.

En eixe sentit, Ciutadans i Coalició Canària ja varen votar a favor de la investidura de Mariano Rajoy com a President del Govern, cosa que va ser possible amb l’abstenció d’un PSOE que s’havia desfet de Pedro Sánchez i era controlat per l’andalusa Susana Díaz. Com hem dit abans, el Partit Nacionalista Basc desitja establir unes relacions bilaterals amb el Govern espanyol, a l’hora que es deixa voler quan es tracta de l’aprovació dels Pressupostos Generals de l’Estat per a 2017. És clar que els suports d’uns i dels altres s’haurà de pagar amb inversions i privilegis cap als territoris corresponents. A més, caldrà fer partíceps d’eixes inversions i privilegis a les forces sobiranistes catalanes, perquè desistixen del desplegament del “procés” cap a la independència (més virtual que real). El nomenament de Dolors Montserrat com a quota catalana en el Govern espanyol i l’obertura a Barcelona del palauet-residència de la Virreina Soraya, són gestos que avancen la predisposició de Madrid per a contentar el Govern rebeld de Catalunya (la premsa ja anuncia fortes inversions de l’Estat cap a Catalunya).

En l’esmentada reunió amb Soraya Sáenz de Santamaría, Ximo Puig li va traslladar la necessitat que els Pressupostos Generals de l’Estat tingueren sensibilitat amb la Comunitat Valenciana i amb els dèficits acumulats durant anys. No obstant, la correlació de forces polítiques ens porta cap a un nou sistema de finançament semblant al vigent, que va ser aprovat pel Govern socialista de Rodríguez Zapatero; és a dir, un finançament favorable a Canàries (pel suport de Coalició Canària), Andalucia (pels servicis prestats per Susana Díaz en la investidura de Rajoy) i Catalunya (per a intentar la neutralització del “procés”). I no parlem d’Euskadi perquè funciona la mar de bé amb el concert econòmic.

Arribats a este punt, resulta manifesta la incapacitat negociadora de les forces firmants de l’Acord del Botànic que, aferrades al dogma fusterià, tan sols podran vore com passa davant dels seus nassos un nou sistema de finançament autonòmic que, una vegada més, sacrificarà bona part dels béns dels valencians per a donar satisfacció als interessos dels pobles canari, andalús, basc i català. Qui no coneix la idiosincràcia del nacionalisme valencià se sorprén en observar que els quatre diputats de Compromís no es facen valdre a l’hora de condicionar el sentit de les lleis aprovades pel Congrés, cap a una millora de les condicions de vida del poble valencià, així com per a participar en el disseny de la nova planta del sistema constitucional espanyol.

Mes, com “lo que no puede ser, no puede ser, y además es imposible“, només la millora de l’economia, per l’eixida de la crisi, podrà mitigar els efectes nefands del nou-vell sistema de finançament. Això sí, ens deixarem les forces denunciant les desigualtats i les injustícies socials i, sobretot, continuarem parlant de la corrupció… De pena!

(Fotografia: Official Press)

 

Valencians a París: Els Borja

20141102_105943
Fins al 15 de febrer de 2015, es pot visitar al Museu Maillol de París l’exposició “Els Borja i el seu temps“. Allí, s’han juntat obres d’artistes cabdals en la Història de l’Art: Leonardo da Vinci, Miquel Àngel, Ticià, Paolo de San Leocadio, Pinturicchio, Metsys, Lucas Cranach el Vell… Hi ha, també, els retrats dels papes valencians Calixte III i Alexandre VI, atribuïts a Joan de Joanes, així com quadres que representen els fills de l’últim papa Borja: César, Lucrècia… A més, s’hi pot contemplar una representació de Sant Vicent Ferrer, personatge fonamental en la resolució del Cisma papal, i en l’elecció de la dinastia que hauria de regnar sobre la Corona d’Aragó i l’Espanya dels Reis Catòlics.
La societat parisina s’ha fet ressó d’esta exposició i, fins i tot, un programa de ràdio ha debatut sobre estes personalitats valencianes. El programa es diu “L’heure du crime“, cosa que ens pot donar una idea al voltant de les imatges que projecta esta extraordinària família valenciana, que va protagonitzar una període ple d’esdeveniments històrics d’àmbit global: la conquesta del Regne musulmà de Granada, l’expulsió dels jueus d’Espanya, el descobriment d’Amèrica, l’invenció de la imprempta, la Reforma Protestant, les guerres per l’hegemonia del territori italià, els inicis del Renaixement artístic, etc.
El títol d’este programa de ràdio ens assenyala per on van els tirs a l’hora de tractar “La véritable histoire des Borgia“. “L’intrigue, le poison, le crime, l’inceste: tous ces ingrédients ont, despuis des siècles, fasciné créateurs, écrivains et cinéastes”, diu l’especial de Le Figaro confeccionat per a l’ocasió. I, efectivament, l’exposició contempla, a més de les obres del període borgià, exemplars de les obres literàries de Victor Hugo i Alexandre Dumas sobre els Borja, una referència a l’òpera de Donizetti Lucrezia Borgia, i un bon grapat de cartells de pel·licules al respecte.
Com tots els personatges històrics, com totes les persones, podem trobar llums i ombres en les seues vides, en les seues accions. En els Borja, ha predominat la llegenda negra, promocionada pels seus adversaris polítics i religiosos, la qual s’ha estés al llarg del temps. Tal vegada, també hi juga una qüestió de morbositat estètica.
No obstant, a poc a poc, s’hi va imposant una altra imatge, més positiva, d’esta família valenciana que va conquerir els Principats polític i espiritual de l’època que els va tocar a viure. Així, hom destaca el mecenatge artístic que varen mamprendre amb les figures artístiques cabdals del Renaixement, la seua creativa estratègia política per a intentar reviscolar l’Imperi Romà, amb la identificació i unificació dels poders militar i espiritual, l’elaboració de les bules que van marcar el repartiment del Nou Món entre els Regnes d’Espanya i Portugal, a més de la influència que César Borja va excercir sobre Maquiavel a l’hora de redactar el seu Príncep.

LUCRECIA

Un floc de cabells (de Lucrècia?), com una mena de relíquia exposada a París

Atés tot això, sembla mentida que els valencians no valorem com cal l’existència d’estos personatges que varen eixir de les nostres terres per a deixar la seua forta petja en les fulles de la Història de la Humanitat. Només es pot entendre este fenòmen de la indiferència o de l’oblit cap a les figures senyeres del poble valencià, si partim de la base que -com digué Josep Vicent Marqués– la nostra consciència com a poble és “fosca”, com si haguérem interioritzat la llegenda negra que plana sobre estes figures històriques tan nostrades, així com les llegendes actuals (sempre les llegendes estan fonamentades en algun fet real) que volen encolomar-nos el paper de boc expiatori de les trames corruptes d’Espanya. Al remat, arribem a sentir-nos avergonyits dels nostres líders (històrics i actuals) i de la nostra identitat comunitària.
A altres llocs, els mitjans de comunicació escamparien l’esdeveniment al vent del món, i diferents entitats cíviques i culturals ja estarien organitzant viatges turístics per a vore eixa estupenda exposició, a banda de visitar la ciutat que sempre ens queda com a últim reducte de les nostres frustracions col·lectives (Tal vegada, a Catalunya algú ja estarà pensant sobre estes idees, donat que tant al catàleg de l’exposició, com a l’especial de Le Figaro, i al programa de ràdio, s’adjudica la naturalesa de “catalans” per als membres de la família Borja).
Els valencians hem de sentir-nos identificats amb els personatges que són nostres i que han contribuït a modelar la nostra identitat com a poble, al temps que han protagonitzat papers cabdals en la història comuna de la humanitat. Amb totes les llums i les ombres que hom vullga atribuir-los, com ho pot atribuir a qualsevol ésser humà.
També tenim una llarga tasca per a aglutinar la societat civil i, per això, cal que ens deslliurem de l’autoodi que ens paralitza en la nostra marxa cap al progrés i el benestar social, al temps que difumina la nostra imatge com a poble particular, tot i que incardinat en l’àmbit global que compartim amb la resta del gènere humà.

N’Astut Mas ens ensenya la ploma, per fi!

20140928_000642
Ja ho ha fet!

MoisèsMas ha convocat el seu poble per a mamprendre l’Èxode que l’ha de dur a votar, o no, sobre un futur d’independència, o no. Tot reivindicant la figura bíblica de King David, llança la seua ona(da) sobiranista contra l’Estat espanyol, a l’espera de recollir els fruits desitjats: independència i/o diners.
Mentre, a la Comunitat Valenciana aguantem com podem la riuada informativa que ve del Nord.
Uns, considerem que res de bo ha de portar als valencians esta moguda catalanista. Convertit en la nova frontera d’Espanya (real o virtual), el poble valencià eixirà como el Gran Pagano d’Espanya. Altres valencians, en canvi, veuen amb bons ulls l’intent secessionista català, en tant que nacionalistes i/o demòcrates que fan palesa la seua solidaritat amb el moviment nacional català. Tot sense pensar en les conseqüències que això pot tindre sobre els interessos comunitaris valencians. Tal vegada, pensen i actuen d’esta manera perquè el seu nacionalisme patix d’un estrabisme que el fa desviar la mirada cap al Nord.
Per si cal aclarir algun dubte al respecte, ací es transcriuen les paraules d’Alfred Bosch , portaveu d’ERC al Congrés dels Diputats, al diari La Razón, el dia 19-4-14: “A nivel cultural [la independència de Catalunya] para España significaría dejar de cuestionarse si ha de ser plural o no. Es posible que al no estar nosotros en el Congreso no se diera ese permanente llamamiento a hacer las cosas de otra manera, en otro idioma y a tener en cuenta a otro país u otra nación, como es el caso de Cataluña. Yo creo que eso podría dar una cierta tranquilidad a la nación española y no estaría en un interrogante permanente. Creo que hay mucha gente en España que eso lo agradecería“.
És a dir, valencians i balears (i bascos, i gallecs, i aragonesos…) dins de l’Espanya defintiva, i no una Espanya qualsevol, sinó una Espanya uniforme i centralista, sense cap signe de pluralisme, castellana, tranquil·la!
Malgrat això, no hem de creure que, amb la utilització de la rutilant ploma, Mas & Cia. deixen de costat la matraca ideològica dels Països Catalans. No. Perquè, tot i que de iure i de facto, la suposada independència està destinada a una Catalunya estrictament catalana (sense valencianets ni balears), com que els valencians i els balears parlem català, som catalans, per dogma de fe, i prou!. I ací no hi ha cap dret a decidir, ni cal atendre l’opinió, gairebé unànim, del poble valencià que no se sent català, de cap de les maneres.
Comptat i debatut, els valencians, hem de protegir el nostre fràgil veler d’eixe cant de sirenes que ens porta el (pre)potent vent de Tramuntana.

Sense oblidar el fatídic vent de Ponent que “marcix la collita… i lo cor debilita”.

“A punt”. Una Diada més amb “V” de “València”

20140912_232110
“A punt” és el lema de la Diada d’enguany. “A punt”, de què? Tal vegada, els ingredients estan “a punt” per a preparar la gran  paella separatista? Si és així, segur que quan tiren l’arròs es formarà la “V” dibuixada per milers i milers de catalans que reivindicaren el seu dret a decidir, l’11 de setembre de 2014. Una”v” que no és de “votar”, ni de “voluntat”, ni de “victòria” (ni de “vergonya”). Amb ulls de valencià, jo veig en qualsevol Diada una “V” (majúscula) de “València“, .
Perquè, és evident, que  este potent moviment sobiranista català -tot i que ha dividit la societat catalana- ha de tindre unes fortes repercusions en el conjunt de l’Estat espanyol i, especialment, en la Comunitat Valenciana.
D’altra banda, el posicionament polític del poble valencià podria influir positivament en una reestructuració equilibrada de l’Espanya constitucional i autonòmica.
Heus ací alguns arguments:
a)  D’una o d’altra manera, independent o no,  Catalunya aconseguirà un millorament en la seua posició dins de l’Estat espanyol. Si, per una d’eixes, assolix la independència, deixarà de contribuir al manteniment de les anomenades  autonomies pobres:  Andalucia,  Extremadura… Si, com és més lògic, Catalunya continua dins de les coordenades constitucionals espanyoles, de ben segur, n’obtindrà més recursos de l’Estat, a més d’un finançament millor.
b) Com si fóra el negatiu de la foto anterior,  els valencians tenim tots els números per a eixir perjudicats dels dos escenaris: Amb una Catalunya independent, la Comunitat Valenciana restaria com la  Gran Prostituta de la  Babilònia autonòmica. Tot i tindre un PIB inferior a la mitjana, contribuiríem a les arques estatals d’una manera més intensa a la feta fins ara (vid. l’Informe sobre les Balances Fiscals i el llibre El finançament valencià del flamant Síndic de Comptes,  Vicent Cucarella { http://wp.me/p4n4JW-eb }).
Si Catalunya continua dins d’Espanya, ho farà d’una forma molt més favorable al seus interessos comunitaris. Per això, és molt probable que el seu millorament financer i de recaptació de recursos estatals, vaja a càrrec de les butxaques dels ciutadans valencians, en una proporció major que l’actual.
c) Així mateix, resulta meravellosa, quasi màgica, la facilitat mostrada pel nacionalisme català a l’hora de mantindre discursos ben incoherents sobre el concepte de  Països Catalans, i no morir en l’intent. Ara reivindiquen la seua sobirania, però esta és per a Catalunya només (Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona). Això sí, a la Diada de l’any 2013, ficaren un peu i mig a  Vinaròs (una forma com altra de  fer la mà?), i els mapes dels PP.CC. van que volen a la  TV3 i a d’altra documentació institucional. És clar (i català): del poble valencià, només els interessen les figures insignes de la nostra cultura:  Ausiàs March, Joanot Martorell, Vicent Andrés Estellés…, a més del nombre d’habitants i de la superfície del territori que n’habitem, a fi de fer més gran la  seua nació.
Per un altre costat, els hi va molt bé que continuem amb la nostra condició de  valencianets
d) Si la classe política valenciana tinguera una visió històrica i de futur més àmplia, estaria en condicions d’orientar els seus esforços per a col·locar la Comunitat Valenciana com a mitjancera entre les posicions sobiranistes de Catalunya i les centralistes de  Madrid. Perquè València compartix llengua, cultura i història amb Catalunya, al temps que se sent identificada amb la història i la realitat d’Espanya.
Un lideratge ferm dels polítics valencians, pot obrir nous camins de convergència cap a l’assoliment d’una estructura constitucional més equilibrada entre les forces centrípetes i centrífugues dins de l’Estat espanyol.
No obstant, no podem ser massa optimistes en la capacitat de lideratge de la nostra Comunitat, donada la preeminència de la política partidista per damunt dels interessos generals, tant per part dels partits de l’oposició, com dels partits que governen, els quals es manifesten incapaços d’abandonar el dogma per a afrontar la realitat dels problemes que afecten el poble valencià. Només ens pot moure a l’esperança (a l’hora de cohesionar la societat valenciana i fer valdre davant l’Estat els interessos del nostre poble) l’Acord sobre el Finançament i les Inversions, subscrit en octubre de 2015 per TOTS els partits amb representació a les  Corts Valencians, i que va rebre l’adhesió d’Universitat, sindicats i organitzacions empresarials.

Comptat i debatut, no sabem si la paella sobirana estarà “a punt” perquè se la mengen ben a gust els ciutadans de la Catalunya Mitjana. També és possible que -com deia a l’entrada  Se les está pasando el arroz (a #JuntspelSeny de la Tierra Media) { http://wp.me/p5yGMp-3P }- les forces independentistes, distretes amb tant de tira i arronsa jurídicopolític amb l’aparell de l’Estat espanyol, no se’n adonen que l’arròs se’ls està passant i que, al remat, l’àgape pot acabar amb un bon  empastre.
De qualsevol manera,  els valencians haurem d’estar ben alerta no siga cas que, tant amb l’arròs “a punt” com “empastrat”, el mos se’ns torne a parar en la gola.