L’encaix del poble valencià a l’Estat

L’Estat de les Autonomies és un dels pilars del sistema constitucional espanyol. Les autonomies van ser erigides per a donar resposta a la reivindicació política dels drets de les comunitats històriques, i en tant Administraciones Públiques més pròximes al ciutadà, potenciadores i coordinadores de les Administracions més pròximes, els municipis.

Com a seqüela de la profunda crisi econòmica, ha sigut posat en dubte este Estat de les Autonomies, perquè han eixit a flotació les seus disfuncionalitats, i algunes persones amb mentalitat centralista han intentat responsabilitzar-les dels problemes del dèficit i del deute públic, tot i que l’embranzida més forta en contra d’eixe Estat està protagonitzada pel moviment independentista català.

És cert que el desenrotllament del sistema autonòmic ha generat una sèrie de sinèrgies negatives, com poden ser l’excessiva competitivitat que s’ha establit entre les diferents autonomies, als efectes d’acaparar competències i recursos públics, la qual cosa ha portat a un estat generalitzat on imperen les reclamacions per suposats greuges comparatius que, en general, conduïxen al sentiment negatiu del victimisme.

El transcurs del temps ens dóna una imatge del procés autonòmic segons la qual, amb l’aprovació de la Constitució Espanyola de 1978 i els Estatuts d’Autonomia que la van seguir, s’hauria donat el tret d’eixida en la competició per equips autonòmics, cap a la major acumulació possible de competències i poder territorial, encara que això ens féra perdre de vista la necessària solidaritat entre els pobles hispànics, producte dels imprescindibles acords i pactes entre els ens autonòmics i l’Estat.

Així, hem arribat a una situació on, com a conseqüència de la crisi econòmica, conviuen un sistema de finançament injust i un (no) repartiment dels recursos que pertanyen a tots, l’aigua per exemple. En eixe sentit, convé recordar que les  associacions de regants i usuaris, principals interessats en la bona gestió de l’aigua com  a bé comú,  van arribar a acords per a la concreció del Pla Hidrològic Nacional a través del transvasament d’aigües del riu Ebre. Acords que van ser ignorats pel Govern de Zapatero a l’hora de derogar els articles de la Llei del PHN que contemplaven el dit transvasament.

Interessos partidistes i apoderament de determinats governs autonòmics amics, es van imposar al consens i a la resolució de problemes estructurals greus d’altres autonomies, considerades com a enemigues polítiques (de diferent signe partidari) i, per tant, víctimes propiciatòries dels pactes aconseguits entre els partits que sustentaven el Govern d’Espanya i les comunitats autònomes beneficiàries.

Encara que semble un contrasentit, és possible que la major facilitat per a arribar a acords en el si dels diferents sectors de la societat civil -en comparació amb els partits polítics-, siga facilitat pel fet que les organitzacions ciutadanes perseguixen allò que els autors de La urna rota qualifiquen com a ‘interessos contraposats‘, amb els quals es poden enfilar transaccions i pactes, en compte de la utòpica persecució d’un ‘interés general‘ en quant “il·lusió metafísica on es refugia el legislador“, que sovint amaga mers interessos dels partits.

De vegades, cal trencar les amarres dels interessos partidistes, teixits amb la pulsió de conquista i manteniment del poder, així com per a l’establiment d’aliances amb les forces que els poden ajudar en eixe objectiu, al seu torn enrocades en els seus propis interessos partidistes, per la qual cosa resulta difícil eixir d’eixa espiral que gira entorn del melic on es miren els partits polítics.

Així, podem afrontar els desequilibris polítics i territorials més enllà del prisma polític partidista, des de la perspectiva de la vertebració de la societat civil, als efectes de donar la volta a la truita organitzativa de l’Estat i aconseguir un millor ordenament jurídic i pràctic en matèria de régimen electoralfinançament, distribució dels recursos públics, i transparència en el funcionament de l’Administració Pública i dels partits polítics, així com en l’enfortiment d’eixa societat civil que, a estes altures de la correguda constitucional, encara no pareix haver aconseguit la majoria d’edat per a arribar a ser subjecte conscient i responsable, actiu i determinant en l’adopció del rumb cap al qual ha de dirigir les seues passes la societat espanyola.

És evident que la societat civil es vertebra a través de vies organitzatives i comunicacionals, tant informals com formals. L’omnipresència de les xarxes socials ha de facilitar la vertebració de la societat civil, sobretot entre els sectors amb perfils semblants i dins de l’àmbit més informal, sense descartar la seua utilització en les estructures formals (estables).

Com hem dit adés, la vertebració per a la participació de la ciutadania en l’àmbit sociopolític, ha de sustentar-se en la base del municipi (amb els seus Consells de Participació Ciutadana), en tant que entitat pública més pròxima al ciutadà, per a -a través de les entitats supramunicipals, com ara les mancomunitats i comarques-, obtindre una vertebració estable de la societat civil, sempre connectada i sempre disposada a ser col·laboradora i crítica amb l’Administració Autonòmica corresponent. (Per cert, el paper que han de jugar, o no, les Diputaciones Provincials, podria ser un objecte de discussió).

Una vegada aconseguida esta estructuració autonòmica de la ciutadania [per a la Comunitat Valenciana hem realitzat una proposta de vertebració de la societat civil on el Consell Valencià de Cultura tindria el  seu paper de convocatòria i lideratge, a #JuntsTornem http://wp.me/p4n4JW-74 ], hauria d’afavorir-se l’encaix de l’estructura autonòmica amb l’Estat. Ací podria jugar un paper rellevant el Senat, eixa institució que no acaba de trobar un lloc clar en l’organigrama eixit de la Constitució, a pesar de ser concebut com a òrgan de representació territorial. L’establiment dels fòrums adequats per a la coordinació dels diferents territoris (en tant que espais habitats per ciutadans, amb cultures i interessos propis i, moltes vegades enfrontats), podria ser una de les seues competències més importants.

(Fotografia: El Tribunal de les Aigües de València, en el Naixement de la Falla Na Jordana, 2015. Figures confeccionades amb tests)

València, més que una terra, un riu (gelat)

Làbil, inconstant, alegre, líquida

banyes la terra fèrtil dels teus avatpassats.

Recorda: vas nàixer de terres antigues

que ara et neguen les aigües dolces i la sal

 

València,

més que una terra,

un riu.

 

Des del fons del temps

la teua gent alça altes torres cap al cel

a València, a Algemesí…

i al cel d’Elx puja amb emoció Maria.

 

Hòmens bons repartixen justícia

per les séquies dels teus camps,

al temps que baixa pletòrica la música de l’aigua

entre la festa i els metalls

 

València,

més que una terra,

un riu

 

Tresors antiquíssims d’un poble,

ara ofrena per a tot el món.

Ric cabal de la suor i els plors de la teua gent,

que no fa la consciència de ser terra, de ser poble.

 

(Quin goig anar riu avall

com un home, com una fulla,

com un tendríssim no-res!)

 

València,

més que una terra,

un riu.

 

Mes la desídia ha gelat el teu llit,

i, ara, de terra endins, fan de cos

paraules que enterbolixen l’aigua…

i direm: “el riu baixa corrupte”.

 

A la fi,

trobaràs la teua dignitat

durant la marxa solemne cap a la mar

(que es el morir)?

 

Recorda:

València,

més que una terra,

un riu.

 

(A l’endemà de la mort de Zygmunt Bauman, sociòleg de la modernitat líquida; amb Vicent Andrés Estellés i Jorge Manrique en el record)

 

 

 

 

 

#JuntsTornem

DSCF2020
(Festes de la Mare de Déu de la Salut d’Algemesí. Patrimoni de la Humanitat. Imatge treta d’un Canal Nou crepuscular)
És clar, el poble valencià no està ben posicionat dins de les coordenades sociopolítiques marcades per la crisi econòmica, per una banda, i pel repte sobiranista català, per l’altre costat. Com a símptomes d’això tenim els següents signes:
a) El maltractament financer i la marginació en matèria d’inversions, duts a terme pel Govern espanyol i ben documentats, entre d’altres, en l’Informe sobre les Balances Fiscals i en els successius Pressupostos Generals de l’Estat.
b) La invisibilitat valenciana en el sistema polític espanyol i els mitjans de comunicació (sobretot, a partir de la liquidació de Radio Televisió Valenciana).
c) El vel que ens fa invisibles, només es alçat per a presentar la imatge d’una comunitat corrupta i balafiadora, boc expiatori de les grans malifetes comeses a Madrid (Gürtel, Cajamadrid), Andalucia (EROs, cursos de formació…), Catalunya (Palau de la Música, el 3%, cas Pujol…), etc.
Davant d’esta situació dolenta, quines són les respostes de la societat valenciana?:
1ª. El Govern valencià està paralitzat en una postura d’enfrontament amb el Govern espanyol de Mariano Rajoy, que demana a crits arribar a pactes que facen possible la seua continuïtat.
2ª. Els partits polítics amb representació parlamentària, centren la seua activitat dins de l’eix polític conservació/conquista del poder, bandejant qualsevol política de recerca de consensos bàsics i necessaris per a la vertebració i el progrés del nostre poble, tret de l’Acord sobre el Finançament i les Inversions, subscrit en octubre de 2015 per TOTS els partits amb representació en les Corts Valencianes, i que va ser recolzat per les Universitats, els sindicats i les organitzacions empresarials.
3ª. L’actitud del poble valencià bascula entre el menfotisme i l’autoodi, i un sentiment de pertinença lleuger, però ben arrelat, capaç de mantindre institucions ancestrals, com ara el Tribunal de les Aigües de l’Horta de València; d’alçar monuments festers i culturals de la importància de les Falles de València, les Fogueres d’Alacant, les Gaiates de Castelló; les festes de Moros i Cristians, el Sexenni de Morella, el Corpus de València, el Misteri d’Elx i de la Mare de Déu de la Salut d’Algemesí, amb les seues dances i muixerangues… Símbols de l’esforç unitari i creatiu d’un poble orgullós de la seua identitat. Tot ben adobat amb les notes de les Bandes de Música

Agrupació Musical Santa Cecília del Grau, València
Només podrem eixir d’esta posició d’invisibilitat i de submissió, si les entitats que fan possible el miracle d’esta riquesa cultural dels valencians (a les quals caldrà afegir les associacions de veïns i les AMPA; les organitzacions empresarials i sindicals; les entitats esportives, culturals i festeres; a més dels professionals dels mitjans de comunicació), prenen la decisió de juntar voluntats per a construir polítiques de consens comunitari (fora de la lluita partidista), i aconseguir que el poble valencià estiga en condicions de defensar els seus interessos legítims, alhora que puga aconseguir un protagonisme actiu en la política espanyola, necessari per a atemperar les forces extremes del centralisme espanyolista i de l’afany independentista de Catalunya.
El Consell Valencià de Cultura, en tant que institució estatutària i amb capacitat de interlocució amb la societat civil valenciana, pot ser l’òrgan escaient per a convocar la constitució del Congrés Cívic Valencià, reunió de les diferents veus d’un poble que vol encetar una nova etapa, plena d’esperança per al valencians.