Lobos vestidos de pura lana virgen

En su línea de profundización del victimismo más radical e inconsistente, Carles Puigdemont ha querido trazar un paralelismo entre la persistencia de una sociedad que padeció los ataques brutales de la banda terrorista ETA, con la persistencia que han de mantener los protagonistas del procés hacia la independencia de Cataluña, al objeto de vencer a un Estado que José/Pep Guardiola -embajador deportivo ante el Estado teocrático, islamista i represor de Qatar– tildó de “autoritario”.

El nacionalismo catalán tuvo un esporádico fenómeno terrorista encarnado en la organización Terra LLiure, pero su hoja de ruta soberanista ha seguido la senda pacífica en lo estratégico y lo táctico. Al contrario, el nacionalismo vasco ha estado marcado por la terrible presencia de ETA, cuyos objetivos eran conseguir una Euskal Herria “independiente, socialista y euskaldun“, mediante la utilización de la vía armada, es decir, llevando a cabo asesinatos execrables contra miembros de los cuerpos y fuerzas de seguridad del Estado, políticos, periodistas y gente del pueblo, como las víctimas de Hipercor en Barcelona, hace ahora 30 años.

En ese sentido, el PNV utilizó la actividad de ETA y la posible solución al conflicto vasco como asunto a incluir en cualquier mesa de negociación con el Estado, a fin de obtener mayores cotas de autogobierno y mejoras socioeconómicas para Euskadi (“para que dejen de matar”). Durante esa larga etapa, el terrorismo (cuya esencia reside en atemorizar al pueblo enemigo a través de los actos de terror que, a su vez, tienen una gran repercusión en todos los medios de comunicación) y la cuestión vasca hegemonizaron las portadas de los periódicos y los noticiarios de la televisión, hasta el fracaso del denominado Plan Ibarretxe y la derrota (aún no declarada) de ETA.

Con la puesta en marcha del procés el independentismo catalán se ha asegurado aquello que pretendía ETA: conquistar el espacio mediático e imponer la hoja de ruta de sus afanes separatistas que, de una u otra forma, con la independencia o sin ella, ha de beneficiar su posicionamiento político:

  • 4.200 millones de euros que fluyen desde el Estado para inversiones en Cataluña.
  • Apertura del palacete utilizado como segunda vivienda en Cataluña de la vicepresidenta del Gobierno Soraya Sáenz de Santamaría.
  • “Cataluña” hasta en la sopa mediática de la televisión pública española.

Y el asunto va para largo, pues aunque no se logre la independencia, la cuestión catalana estará encima de la mesa de los asuntos fundamentales para el Estado, agotará el papel de los periódicos, pixelará las pantallas de las televisiones y, por lo tanto, invadirá cotidianamente los cerebros de los españoles todos.

En su afán de hacerse fuerte en su posición victimista, Carles Puigdemont ha pretendido utilizar el 30 aniversario de la masacre terrorista de Hipercor para intentar colocarse en el lugar de las víctimas de la barbarie, en este caso, la imputada a un “Estado autoritario” que, como tal, “ejerce la violencia contra el pueblo catalán”. Sin embargo, esta torpe pirueta metafórica no puede ocultar que es el movimiento independentista catalán quien se ha colocado fuera del sistema democrático al colocarse fuera de la Ley.

Una Ley en cuya elaboración colaboró decisivamente el catalanismo político y que fue votada muy mayoritariamente por el pueblo catalán, ahora secuestrado por una mayoría absoluta de las fuerzas soberanistas en el Parlament de Catalunya, minoritaria respecto del número de votos conseguidos por los partidos no independentistas en las elecciones autonómicas del 27-S de 2015. Con esta mayoría, inferior a los 2/3 que se requieren para modificar el Estatuto de Autonomía, Junts pel Sí amenaza con constituir la República Catalana Independiente de su Casa (en primer término, de la Cataluña Media que no es independentista) y así extorsionar al Estado para conseguir píngües beneficios socioeconómicos para su territorio, aparte de convertir la interminable teleserie de Pasión de Catalanes, en un auténtico film de terror.

Una Ley que, precisamente, tiene como garantes últimos de su eficacia democrática a los cuerpos y fuerzas de seguridad del Estado, quienes junto con los políticos, los periodistas y el pueblo llano, fueron víctimas de los crímenes perpetrados por la banda terrorista ETA y que, mediante la persistencia durante largos y sangrientos años, han conseguido preservar el imperio de esa Ley en Democracia.

Puigdemont se pone la piel de cordero degollao para intentar confundir al personal y, con ello, perseguir el triunfo de su golpe (más de lengua que de mano, todo hay que decirlo) contra el Estado Social y Democrático de Derecho que es España, el cual, con la ayuda inestimable del pueblo español, persistió y venció a las fuerzas que intentaron su desaparición.

Contra estos gigantes (o molinos) se ha de volver a estrellar la soberbia soberanista.

(Fuente de la fotografía: LaRazón.es)

 

 

 

 

 

El sistema de finançament autonòmic, serà just?

El passat dia 1 de febrer tingué lloc la reunió entre el President Puig i la Vicepresidenta Santamaría, on es va tractar sobre el nou sistema de finançament autonòmic. L’encontre va ser qualificat per ambòs com a “fructífer” i que va transcórrer en un clima de “lleialtat institucional” (tal vegada per remarcar la diferència amb el clima de “deslleialtat constitucional” que es respira a Catalunya), alhora que va servir per a estudiar qüestions acordades en la recent Conferència de Presidents Autonòmics.

Precisament, va ser a l’acabament de l’esmentada Conferència (a la qual no varen assistir les màximes autoritats de Catalunya i Euskadi, atés que volen menjar a banda) on es va constatar que l’eix del debat no aniria en la direcció d’acabar amb les injustícies que provoca l’actual sistema de finançament, fonamentalment cap a la Comunitat Valenciana en tant que és l’única amb una renda per càpita inferior a la mitjana estatal que ha d’aportar recursos a altres comunitats amb un nivell de renda superior. No, el debat que va transcedir a l’opinió pública va ser l’iniciat per la Presidenta d’Andalusia Susana Díaz, quant a la necessitat de fixar uns límits a la potestat impositiva de les comunitats autònomes, a fi d’evitar el dumping tributari.

Com no, el guant va ser arreplegat per la Presidenta madrilenya Cristina Cifuentes que, amb l’ajuda inestimable dels mitjans de comunicació amb seu a Madrid, es va dedicar a lloar les virtuds del sistema tributari de la capital d’Espanya, passant per alt el gran privilegi que suposa per a eixa comunitat tindre en el seu territori la capitalitat de l’Estat (seu de Ministeris, mitjans de comunicació, empreses més importants, museus i servicis culturals, aeroport com a plataforma intercontinental, amb un  sistema estatal de comunicacions que confluix en la capital…).

La preeminència mediàtica del debat polític entre les dirigents d’Andalusia i Madrid i la negativa del Govern espanyol a establir la retroactivitat del nou sistema de finançament a l’any 2014, varen ser el toc d’alerta sobre la imposició de la dura realitat al joc polític, on la prioritat no passa pels climes de “lleialtat institucional” i la lluita heroica contra les desigualtats i les injustícies socials. No, en política el primer objetiu és la conquista i el posterior manteniment del poder. I, com succeix en l’etapa actual del sistema polític espanyol -on el Govern no disposa d’una majoria absoluta- allò que és prioritari passa per atendre les exigències de les forces polítiques capaces de prestar el seu suport per a governar, o d’aquelles que plantegen reptes poderosos a la integritat del territori espanyol.

En eixe sentit, Ciutadans i Coalició Canària ja varen votar a favor de la investidura de Mariano Rajoy com a President del Govern, cosa que va ser possible amb l’abstenció d’un PSOE que s’havia desfet de Pedro Sánchez i era controlat per l’andalusa Susana Díaz. Com hem dit abans, el Partit Nacionalista Basc desitja establir unes relacions bilaterals amb el Govern espanyol, a l’hora que es deixa voler quan es tracta de l’aprovació dels Pressupostos Generals de l’Estat per a 2017. És clar que els suports d’uns i dels altres s’haurà de pagar amb inversions i privilegis cap als territoris corresponents. A més, caldrà fer partíceps d’eixes inversions i privilegis a les forces sobiranistes catalanes, perquè desistixen del desplegament del “procés” cap a la independència (més virtual que real). El nomenament de Dolors Montserrat com a quota catalana en el Govern espanyol i l’obertura a Barcelona del palauet-residència de la Virreina Soraya, són gestos que avancen la predisposició de Madrid per a contentar el Govern rebeld de Catalunya (la premsa ja anuncia fortes inversions de l’Estat cap a Catalunya).

En l’esmentada reunió amb Soraya Sáenz de Santamaría, Ximo Puig li va traslladar la necessitat que els Pressupostos Generals de l’Estat tingueren sensibilitat amb la Comunitat Valenciana i amb els dèficits acumulats durant anys. No obstant, la correlació de forces polítiques ens porta cap a un nou sistema de finançament semblant al vigent, que va ser aprovat pel Govern socialista de Rodríguez Zapatero; és a dir, un finançament favorable a Canàries (pel suport de Coalició Canària), Andalucia (pels servicis prestats per Susana Díaz en la investidura de Rajoy) i Catalunya (per a intentar la neutralització del “procés”). I no parlem d’Euskadi perquè funciona la mar de bé amb el concert econòmic.

Arribats a este punt, resulta manifesta la incapacitat negociadora de les forces firmants de l’Acord del Botànic que, aferrades al dogma fusterià, tan sols podran vore com passa davant dels seus nassos un nou sistema de finançament autonòmic que, una vegada més, sacrificarà bona part dels béns dels valencians per a donar satisfacció als interessos dels pobles canari, andalús, basc i català. Qui no coneix la idiosincràcia del nacionalisme valencià se sorprén en observar que els quatre diputats de Compromís no es facen valdre a l’hora de condicionar el sentit de les lleis aprovades pel Congrés, cap a una millora de les condicions de vida del poble valencià, així com per a participar en el disseny de la nova planta del sistema constitucional espanyol.

Mes, com “lo que no puede ser, no puede ser, y además es imposible“, només la millora de l’economia, per l’eixida de la crisi, podrà mitigar els efectes nefands del nou-vell sistema de finançament. Això sí, ens deixarem les forces denunciant les desigualtats i les injustícies socials i, sobretot, continuarem parlant de la corrupció… De pena!

(Fotografia: Official Press)

 

El ‘procés’ de desconnexió d’Espanya, a la valenciana

Soraya va obrir el seu palauet a Barcelona com a Virreina de Catalunya. Vicepresidenta d’un govern on brilla la absència descarada de Ministres valencians -i de Secretaris d’Estat, etc.-, feia un gest de complicitat cap a les forces patrocinadores del procés de la desconnexió (virtual) amb Espanya que, com a mínim tindrà els efectes següents:

  • Posar en primer pla de la política espanyola l’Agenda Catalana.
  • Aconseguir beneficis financers i d’inversions, així com privilegis comunitaris per a Catalunya, en el camí d’apaivagar el conflicte polític plantejat per les forces sobiranistes, i de facilitar el sempitern encaix de Catalunya amb Espanya.

Com a reposta, l’hereu polític d’Astut I va convocar els membres insurgents de la Taula Rodona de la Terra Mitjana (dividida en dos sensibilitats polítiques).

Mes, com assenyalava a l’article Ni financiación, ni RTVV, ni ministros: El pueblo valenciano, fuera de la Constitución  { http://wp.me/p4n4JW-h9 }, si hi ha un poble que està desconnectat d’Espanya, este és el poble valencià, fonamentalment, per estes raons:

  1. Infrafinançament: la renda per càpita de la Comunitat Valenciana és inferior a la mitjana espanyola, però els valencians hem d’aportar fons a la resta de Comunitats, fins i tot a aquelles que són més riques que la nostra (eixa connexió financera sempre ha funcionat la mar de bé).
  2. Escassa inversió estatal per a infraestructures valencianes, així com els entrebancs en l’enllestiment del Corredor Mediterrani, tan important per a l’impuls de l’economia valenciana, mediterrània, espanyola i europea.
  3. Desaparició del sistema financer valencià (Bancaixa, CAM, Banc de València…).
  4. Desconnexió hídrica de l’Ebre i, si ens descuidem, del Tajo.
  5. Desconnexió de l’alta velocitat entre Castelló i Alacant, així com del Corredor Mediterrani.
  6. Desconnexió d’RTVV, de manera que la valenciana és l’única comunitat que no té radiotelevisió pròpia.

Algunes veus volen justificar l’aflebiment del Partit Popular de la Comunitat Valenciana respecte de la direcció central del PP, i de la nostra Comunitat cap a Espanya, amb els casos de corrupció que s’imputen a dirigents dels populars valencians. No obstant, com va assenyalar el malaguanyat Rafael ChirbesEl mito de la corrupción de la Comunidad Valenciana ha crecido porque no tenían el mismo poder que otras para frenar las informaciones, pero la Gürtel viene de Madrid“.. Això, a més, es fa evident pel fet que Madrid és el centre de la Gürtel i de la Púnica, i en canvi el Govern d’Espanya té cinc flamants ministres madrilenys.

El maltractament objectiu que patix la Comunitat Valenciana troba les seues arrels en la Història, i es nodrix de les actituds actuals del poder central. En eixe sentit, cal destacar que el Regne de València va ser l’únic territori de la Corona d’Aragó que, després de la derrota en la batalla d’Almansa i la instauració dels Decrets de Nova Planta, no va recuperar el seu Dret Civil Foral, al contrari que Aragó, Catalunya i les Illes Balears que sí que el tornaren a gaudir. I això no és tan sols una cosa del passat, sinò que té unes repercusions jurídiques en el present, com ara la denegació pels Alts Tribunals de l’Estat del dret de les Corts Valencianes a legislar en matèria de dret civil (custòdia compartida, per exemple).

Però, a banda de constatar l’històric i actual Memorial de Greuges del nostre poble, els valencians també hem de fer autocrítica, entre d’altres qüestions, per no haver sabut contraposar al poder central, i centralista, una força capaç de vertebar la societat valenciana i de plantar cara als reptes que constrenyen el benestar i la prosperitat del nostre poble. Així, de l’actual marc de debilitat polític al sistema parlamentari espanyol de ben segur que eixiran beneficiats els pobles:

  • Català (per les raons que hem dit adés).
  • Canari (pel pacte de Coalició Canària amb el PP).
  • Basc (el tractor que demanava Mariano Rajoy va cap a Euskadi a repartir el gra que volia Aitor Esteban del PNB, a canvi de l’aprovació dels Pressupostos de l’Estat).
  • Andalús (pels servicis prestats per Susana Díaz en la investiura de Rajoy).

Amb això, una força d’obediència valenciana com Compromís deixa passar l’oportunitat de condicionar positivament el marc legislatiu i les possibles reformes de la Constitució Espanyola, a més de corregir el tractament injust cap a la Comunitat Valenciana, abans esmentat. Com sempre, qualsevol postura reivindicativa quedarà reduïda a les protestes i a les lamentacions, a la batalla dialèctica sense plasmació en la realitat. Una realitat que, com sempre, ens portarà la infame marginació del poble valencià.

D’esta manera, “el País Valencià serà [molt] d’esquerres”… però serà hemiplègic, i pagà. I si no hi ha res que ho impedisca, convertirem el conte (i els comptes) de La Ventafocs (a la valenciana) {http://wp.me/p4n4JW-hO } en La història interminable.

(Il·lustració: Sileno a l’exposició del Museu ABC. Quin és el territori peninsular invisible?)