L’encaix del poble valencià a l’Estat

L’Estat de les Autonomies és un dels pilars del sistema constitucional espanyol. Les autonomies van ser erigides per a donar resposta a la reivindicació política dels drets de les comunitats històriques, i en tant Administraciones Públiques més pròximes al ciutadà, potenciadores i coordinadores de les Administracions més pròximes, els municipis.

Com a seqüela de la profunda crisi econòmica, ha sigut posat en dubte este Estat de les Autonomies, perquè han eixit a flotació les seus disfuncionalitats, i algunes persones amb mentalitat centralista han intentat responsabilitzar-les dels problemes del dèficit i del deute públic, tot i que l’embranzida més forta en contra d’eixe Estat està protagonitzada pel moviment independentista català.

És cert que el desenrotllament del sistema autonòmic ha generat una sèrie de sinèrgies negatives, com poden ser l’excessiva competitivitat que s’ha establit entre les diferents autonomies, als efectes d’acaparar competències i recursos públics, la qual cosa ha portat a un estat generalitzat on imperen les reclamacions per suposats greuges comparatius que, en general, conduïxen al sentiment negatiu del victimisme.

El transcurs del temps ens dóna una imatge del procés autonòmic segons la qual, amb l’aprovació de la Constitució Espanyola de 1978 i els Estatuts d’Autonomia que la van seguir, s’hauria donat el tret d’eixida en la competició per equips autonòmics, cap a la major acumulació possible de competències i poder territorial, encara que això ens féra perdre de vista la necessària solidaritat entre els pobles hispànics, producte dels imprescindibles acords i pactes entre els ens autonòmics i l’Estat.

Així, hem arribat a una situació on, com a conseqüència de la crisi econòmica, conviuen un sistema de finançament injust i un (no) repartiment dels recursos que pertanyen a tots, l’aigua per exemple. En eixe sentit, convé recordar que les  associacions de regants i usuaris, principals interessats en la bona gestió de l’aigua com  a bé comú,  van arribar a acords per a la concreció del Pla Hidrològic Nacional a través del transvasament d’aigües del riu Ebre. Acords que van ser ignorats pel Govern de Zapatero a l’hora de derogar els articles de la Llei del PHN que contemplaven el dit transvasament.

Interessos partidistes i apoderament de determinats governs autonòmics amics, es van imposar al consens i a la resolució de problemes estructurals greus d’altres autonomies, considerades com a enemigues polítiques (de diferent signe partidari) i, per tant, víctimes propiciatòries dels pactes aconseguits entre els partits que sustentaven el Govern d’Espanya i les comunitats autònomes beneficiàries.

Encara que semble un contrasentit, és possible que la major facilitat per a arribar a acords en el si dels diferents sectors de la societat civil -en comparació amb els partits polítics-, siga facilitat pel fet que les organitzacions ciutadanes perseguixen allò que els autors de La urna rota qualifiquen com a ‘interessos contraposats‘, amb els quals es poden enfilar transaccions i pactes, en compte de la utòpica persecució d’un ‘interés general‘ en quant “il·lusió metafísica on es refugia el legislador“, que sovint amaga mers interessos dels partits.

De vegades, cal trencar les amarres dels interessos partidistes, teixits amb la pulsió de conquista i manteniment del poder, així com per a l’establiment d’aliances amb les forces que els poden ajudar en eixe objectiu, al seu torn enrocades en els seus propis interessos partidistes, per la qual cosa resulta difícil eixir d’eixa espiral que gira entorn del melic on es miren els partits polítics.

Així, podem afrontar els desequilibris polítics i territorials més enllà del prisma polític partidista, des de la perspectiva de la vertebració de la societat civil, als efectes de donar la volta a la truita organitzativa de l’Estat i aconseguir un millor ordenament jurídic i pràctic en matèria de régimen electoralfinançament, distribució dels recursos públics, i transparència en el funcionament de l’Administració Pública i dels partits polítics, així com en l’enfortiment d’eixa societat civil que, a estes altures de la correguda constitucional, encara no pareix haver aconseguit la majoria d’edat per a arribar a ser subjecte conscient i responsable, actiu i determinant en l’adopció del rumb cap al qual ha de dirigir les seues passes la societat espanyola.

És evident que la societat civil es vertebra a través de vies organitzatives i comunicacionals, tant informals com formals. L’omnipresència de les xarxes socials ha de facilitar la vertebració de la societat civil, sobretot entre els sectors amb perfils semblants i dins de l’àmbit més informal, sense descartar la seua utilització en les estructures formals (estables).

Com hem dit adés, la vertebració per a la participació de la ciutadania en l’àmbit sociopolític, ha de sustentar-se en la base del municipi (amb els seus Consells de Participació Ciutadana), en tant que entitat pública més pròxima al ciutadà, per a -a través de les entitats supramunicipals, com ara les mancomunitats i comarques-, obtindre una vertebració estable de la societat civil, sempre connectada i sempre disposada a ser col·laboradora i crítica amb l’Administració Autonòmica corresponent. (Per cert, el paper que han de jugar, o no, les Diputaciones Provincials, podria ser un objecte de discussió).

Una vegada aconseguida esta estructuració autonòmica de la ciutadania [per a la Comunitat Valenciana hem realitzat una proposta de vertebració de la societat civil on el Consell Valencià de Cultura tindria el  seu paper de convocatòria i lideratge, a #JuntsTornem http://wp.me/p4n4JW-74 ], hauria d’afavorir-se l’encaix de l’estructura autonòmica amb l’Estat. Ací podria jugar un paper rellevant el Senat, eixa institució que no acaba de trobar un lloc clar en l’organigrama eixit de la Constitució, a pesar de ser concebut com a òrgan de representació territorial. L’establiment dels fòrums adequats per a la coordinació dels diferents territoris (en tant que espais habitats per ciutadans, amb cultures i interessos propis i, moltes vegades enfrontats), podria ser una de les seues competències més importants.

(Fotografia: El Tribunal de les Aigües de València, en el Naixement de la Falla Na Jordana, 2015. Figures confeccionades amb tests)

Anuncis

Ratman’s Gallery (V)

20150222_111011
(Francisco Poveda Blanco, Catedrático de Economía, Levante-EMV, 8-2-15)

“Ambas estancias [Montoro y Rajoy] podrían calificarse como versiones actualizadas del ‘Bienvenido mister Marshall‘. Quizá peor, porque aunque no pasaron de largo, se detuvieron entre nosotros y nos dieron la razón, como a los tontos, siguen negándonos el pan y el agua y consintiendo que la porción de la tarta nacional que no recibimos, al menos desde 2005, vaya a otras comunidades”.

“Los que se creían realistas confiaron en que salvaría la situación ofreciendo compensaciones y hasta los menos esperanzados pensaron en que, al menos, para acallar su mala conciencia y por razones electorales, daría alguna solución inmediata y parcial al estado de inequidad en la financiación al que someten a esta Comunitat, que recibe, según los estudios más moderados, alrededor de 4.150 millones menos cada año de lo que debiera corresponderle para atender las necesidades sanitarias, educativas y sociales”.

“Nada han procurado: ni más dinero, pese a la injusta distribución que hacen, ni como corrección a la malhadada fórmula de reparto; ni a modo de trasvase de excedentes, ni la condonación de deuda por la Copa América [Vid. VLC terra Ni-Ni http://wp.me/p4n4JW-7u ], como sí se hizo con todas las grandes capitales por grandes inversiones, como es el caso de Barcelona, Madrid, Bilbao, Sevilla…”

“Esta Comunitat no pide nada insólito, ni requiere prebendas y privilegios, ni exige ayudas extrañas. Se limita a reclamar lo que es suyo, lo que le corresponde, un trato equitativo, una participación en el contexto nacional acorde con su condición de partícipe, con su esfuerzo fiscal, con su capacidad productiva, con su valor añadido. Y para exigirlo no es necesario servirse de medios o razones ambiguas o inconsistentes, sino de realidades: su nivel de población, su aportación al PIB, su esfuerzo fiscal, sus servicios a residentes de otras comunidades desplazados, sus deficiencias hidrográficas, su insuficiencia de buenas infraestructuras, etc. Es mayor si cabe el maltrato, del que sí se quejó Vicente Boluda [Vid. Ratman’s Gallery (IV) http://wp.me/p4n4JW-9o ], por los empresarios, porque a todo ello ha de añadirse que esta Comunitat es una de las cuatro que entregan más de lo que reciben; es decir, es solidaria; la más solidaria, lo que es absolutamente incomprensible y denunciable, porque es la única, entre ellas, que es contribuyente neta, ya que se la obliga a desprenderse de lo que le correspondería pese a que tiene una renta per cápita inferior a la media nacional. Este hecho es sabido por todos los gobernantes, los economistas, los expertos hacendistas que han elaborado estudios sobre balanzas fiscales regionales en nuestro país. Y se muestra como incomprensible paradoja en el informe que el ministro Montoro encargó al experto Ángel Lafuente [Vid. Va-lanza contra València http://wp.me/p4n4JW-5D ], y que este ha confesado sin ambages y se ha aireado en todos los medios de comunicación”.

“Hay otras vías de corregir la inequidad y una de ellas es el capítulo inversor [aquí disentiría el Doctor en Economía Manuel López Estornell, vid. Ratman’s Gallery (III) http://wp.me/p4n4JW-5S ], en el que también se nos desprecia al darnos simples migajas . Ante tamaña desconsideración, y ante su tardía presencia, deberían haber reclamado con dureza nuestros políticos en vez de regalarles sus sonrisas, y deberían estar a diario el Gobierno valenciano, la oposición y todas instituciones aporreando las puertas de la Moncloa, del Ministerio de Hacienda, del de Economía y de los titulares de las demás carteras exigiendo justicia distributiva, sabiendo que esta región es un campo productivo a la inversión, con retorno asegurado, que lo que se pide se ha prometido, y que muchas de las promesas que se nos han hecho, entre ellas la recuperación del Plan Hidrológico, se han empleado como estandarte para el logro de votos en las elecciones, para después abandonarlas, sin importar nuestra sequía mientras para otras regiones las inundaciones arrasan” [ya vamos por el tercer episodio y, por cierto, el mejillón cebra campa a sus anchas, sin trasvase].

“¡Qué paradoja!, mientras Cataluña se ha desgañitado sin razón, proclamando ‘España nos roba‘, los verdaderos damnificados, los valencianos, permanecen en el mayor de los silencios”. [Tal vez, ¿porque somos más muelles?]