L’encaix del poble valencià a l’Estat

L’Estat de les Autonomies és un dels pilars del sistema constitucional espanyol. Les autonomies van ser erigides per a donar resposta a la reivindicació política dels drets de les comunitats històriques, i en tant Administraciones Públiques més pròximes al ciutadà, potenciadores i coordinadores de les Administracions més pròximes, els municipis.

Com a seqüela de la profunda crisi econòmica, ha sigut posat en dubte este Estat de les Autonomies, perquè han eixit a flotació les seus disfuncionalitats, i algunes persones amb mentalitat centralista han intentat responsabilitzar-les dels problemes del dèficit i del deute públic, tot i que l’embranzida més forta en contra d’eixe Estat està protagonitzada pel moviment independentista català.

És cert que el desenrotllament del sistema autonòmic ha generat una sèrie de sinèrgies negatives, com poden ser l’excessiva competitivitat que s’ha establit entre les diferents autonomies, als efectes d’acaparar competències i recursos públics, la qual cosa ha portat a un estat generalitzat on imperen les reclamacions per suposats greuges comparatius que, en general, conduïxen al sentiment negatiu del victimisme.

El transcurs del temps ens dóna una imatge del procés autonòmic segons la qual, amb l’aprovació de la Constitució Espanyola de 1978 i els Estatuts d’Autonomia que la van seguir, s’hauria donat el tret d’eixida en la competició per equips autonòmics, cap a la major acumulació possible de competències i poder territorial, encara que això ens féra perdre de vista la necessària solidaritat entre els pobles hispànics, producte dels imprescindibles acords i pactes entre els ens autonòmics i l’Estat.

Així, hem arribat a una situació on, com a conseqüència de la crisi econòmica, conviuen un sistema de finançament injust i un (no) repartiment dels recursos que pertanyen a tots, l’aigua per exemple. En eixe sentit, convé recordar que les  associacions de regants i usuaris, principals interessats en la bona gestió de l’aigua com  a bé comú,  van arribar a acords per a la concreció del Pla Hidrològic Nacional a través del transvasament d’aigües del riu Ebre. Acords que van ser ignorats pel Govern de Zapatero a l’hora de derogar els articles de la Llei del PHN que contemplaven el dit transvasament.

Interessos partidistes i apoderament de determinats governs autonòmics amics, es van imposar al consens i a la resolució de problemes estructurals greus d’altres autonomies, considerades com a enemigues polítiques (de diferent signe partidari) i, per tant, víctimes propiciatòries dels pactes aconseguits entre els partits que sustentaven el Govern d’Espanya i les comunitats autònomes beneficiàries.

Encara que semble un contrasentit, és possible que la major facilitat per a arribar a acords en el si dels diferents sectors de la societat civil -en comparació amb els partits polítics-, siga facilitat pel fet que les organitzacions ciutadanes perseguixen allò que els autors de La urna rota qualifiquen com a ‘interessos contraposats‘, amb els quals es poden enfilar transaccions i pactes, en compte de la utòpica persecució d’un ‘interés general‘ en quant “il·lusió metafísica on es refugia el legislador“, que sovint amaga mers interessos dels partits.

De vegades, cal trencar les amarres dels interessos partidistes, teixits amb la pulsió de conquista i manteniment del poder, així com per a l’establiment d’aliances amb les forces que els poden ajudar en eixe objectiu, al seu torn enrocades en els seus propis interessos partidistes, per la qual cosa resulta difícil eixir d’eixa espiral que gira entorn del melic on es miren els partits polítics.

Així, podem afrontar els desequilibris polítics i territorials més enllà del prisma polític partidista, des de la perspectiva de la vertebració de la societat civil, als efectes de donar la volta a la truita organitzativa de l’Estat i aconseguir un millor ordenament jurídic i pràctic en matèria de régimen electoralfinançament, distribució dels recursos públics, i transparència en el funcionament de l’Administració Pública i dels partits polítics, així com en l’enfortiment d’eixa societat civil que, a estes altures de la correguda constitucional, encara no pareix haver aconseguit la majoria d’edat per a arribar a ser subjecte conscient i responsable, actiu i determinant en l’adopció del rumb cap al qual ha de dirigir les seues passes la societat espanyola.

És evident que la societat civil es vertebra a través de vies organitzatives i comunicacionals, tant informals com formals. L’omnipresència de les xarxes socials ha de facilitar la vertebració de la societat civil, sobretot entre els sectors amb perfils semblants i dins de l’àmbit més informal, sense descartar la seua utilització en les estructures formals (estables).

Com hem dit adés, la vertebració per a la participació de la ciutadania en l’àmbit sociopolític, ha de sustentar-se en la base del municipi (amb els seus Consells de Participació Ciutadana), en tant que entitat pública més pròxima al ciutadà, per a -a través de les entitats supramunicipals, com ara les mancomunitats i comarques-, obtindre una vertebració estable de la societat civil, sempre connectada i sempre disposada a ser col·laboradora i crítica amb l’Administració Autonòmica corresponent. (Per cert, el paper que han de jugar, o no, les Diputaciones Provincials, podria ser un objecte de discussió).

Una vegada aconseguida esta estructuració autonòmica de la ciutadania [per a la Comunitat Valenciana hem realitzat una proposta de vertebració de la societat civil on el Consell Valencià de Cultura tindria el  seu paper de convocatòria i lideratge, a #JuntsTornem http://wp.me/p4n4JW-74 ], hauria d’afavorir-se l’encaix de l’estructura autonòmica amb l’Estat. Ací podria jugar un paper rellevant el Senat, eixa institució que no acaba de trobar un lloc clar en l’organigrama eixit de la Constitució, a pesar de ser concebut com a òrgan de representació territorial. L’establiment dels fòrums adequats per a la coordinació dels diferents territoris (en tant que espais habitats per ciutadans, amb cultures i interessos propis i, moltes vegades enfrontats), podria ser una de les seues competències més importants.

(Fotografia: El Tribunal de les Aigües de València, en el Naixement de la Falla Na Jordana, 2015. Figures confeccionades amb tests)

Vots i negociacions, una mirada valencianista (II): A la recerca del GRIAL

20150531_124720
Els resultats electorals manifesten la voluntat del poble sobirà.

En eixe sentit, sembla que la decisió dels electors valencians ha configurat un Parlament Valencià fragmentat, caòtic, que fa quasi impossible la constitució d’un govern, no diguem estable, sinò fins i tot factible.

El PP, com a llista més votada, no pot enllestir un pacte dins de l’eix ideològic del centre-dreta, amb Ciudadanos. Així ho han volgut els ciutadans valencians, a pesar que alguns no s’ho puguen empassar.

El pacte de les formacions que es reclamen de la ideologia d’esquerra topeta amb moltes dificultats a l’hora de concretar, no tant les línies programàtiques, com quin partit ha de liderar el Consell de la Generalitat Valenciana. La por a l’abraçada de l’ós, i la batalla sorda per vore qui es menja a qui, han dut al PSPV, Compromís i Podemos a una suspensió sine die de les seues negociacions.

Tal vegada, això només siga una de les múltiples formes d’allò que ara s’anomena el postureo, i demà ja tinguem un acord per a un govern d’esquerra. Però, la guerra d’egos i la por a la debacle electoral futura són tan reals que poden entrebancar definitivament l’assoliment del consens desitjat pels valencians de centre-esquerra. Això, també ha sigut la voluntat manifestada pel poble valencià, que no ha donat la preeminència electoral a cap partit d’esquerra.

No obstant, com diem en castellà, “no hay mal que por bien no venga“. De la situació caòtica provocada per la fragmentació del mapa electoral i partidari, és possible extraure una conclusió plena d’esperança: El poble valencià -donat el seu posicionament subaltern dins de l’Estat Espanyol de les Autonomies i que ha patit molt particularment els greus efectes de la crisi econòmica- demana als líders dels partits amb representació parlamentària la recerca del GRIAL, la constitució d’un Govern per a la Renovació I un Acord de Lleialtat. Un Acord de Lleialtat amb el benestar del poble valencià. Un compromís solidari que cerque els interessos de la nostra terra.

Un consens polític capaç de connectar amb una societat civil articulada i forta, tal i com freturava a #Juntstornem.

Algú dirà que “és més fàcil que un camell passe pel forat d’una agulla”. Altres no voldran que passe per ells eixe calze. Però, ja arriba l’hora de prendre l’antídot contra l’amargor del sectarisme. Perquè els valencians han votat contra el sectarisme i a favor de una pluralitat que faça possible l’entesa, el pacte, l’acord, per a eixir del clot on ens han clavat la crisi i un sistema de finançament injust.

Com deia a l’entrada anterior, el PP -segons les reiterades enquestes- ha sigut percebut al llarg del temps com el partit que millor defensa els interessos del poble valencià (qualitat compartida últimament amb Compromís). Això demana, en primer lloc, un respecte cap als seus votants i explica, en bona part, com a pesar de tants anys de liderar un govern que ha pagat el peatge del desgastament, de la corrupció i del tancament d’RTVV, encara ha resultat ser el partit més votat.

D’altra banda, l’abandó sorprenent -encara que comprensible, atés el menyspreu infringit pel Govern d’Espanya– d’Alberto Fabra per a intentar liderar el Consell, facilita el camí (inexcrutable) cap a l’enllestiment d’un Govern de Concentració [estic tentat a dir de Salvació Nacional, atesa la greu situació en què es troba la Comunitat Valenciana]. Perquè si és possible un acord de mínims amb el PP, este ha de ser amb un PP renovat.

I, precisament, les qüestions que han impedit una nova majoria absoluta del PP, haurien de ser els punts bàsics de l’Acord Valencià. És a dir:

-Lluita per un finançament just per a la Comunitat Valenciana, que permeta un major benestar social per als ciutadans valencians.
Professionalització de l’Administració Pública Valenciana, imparcial, i establiment d’un sistema normatiu que alce fronteres poderoses contra la corrupció.
(Re)obertura d’una Ràdio-Televisió Valenciana sostenible, de qualitat i que parle valencià.

Ben mirat, la cosa és així de fàcil: ¿Quin partit valencià amb representació no pot estar d’acord amb estos principis? Tanmateix, la cosa es mostra tan difícil en la pràctica que, probablement, esta idea de consens “es perdrà com a llàgrimes en la pluja”, sense cap GRIAL que l’aculla al seu sí.

Però, com ho sent així, així -i ací- ho deixe per escrit. ¿Algú vol agafar la torxa que il·lumine el camí per on podem eixir de la cova fosca?

(Fotografia: Rèplica del Grial de la Catedral de València. Exposició ‘Camins del Grial’. Museu de l’Almodí. València)