La funció del croissant, segons Mónica Oltra

La aigües es mostraven tranquil·les a l’estructura política de Compromís. Es mantenia estable la identitat programàtica i la cohesió interna de la coalició nacionalista i d’esquerres, a pesar d’un entorn conflictiu marcat pels últims episodis de la crisi i l’omnipresència mediàtica del procés català cap a la independència, així com per les polèmiques generades en terres valencianes, sobretot en matèries d’educació i de sanitat.

Mes, el sotrac produït per la imposició de mig Parlament de Catalunya sobre la seua altra meitat de les anomenades “Lleis de Desconnexió” (la del Referèndum i la de Transitorietat), l’anul·lació d’eixes lleis pel Tribunal Constitucional, la presa dels carrers de Barcelona pel moviment independentista, i el desplegament dels Cossos i Forces de Seguretat (Mossos d’Esquadra inclosos) per a garantir el funcionament normal del òrgans jurisdiccionals i de l’anomenada “Policia Judicial”, ha provocat una Marea al seu bassal que, amb la baixada de les aigües ha deixat a l’aire les vergonyes ideològiques del Bloc Nacionalista, precisament el sector majoritari de Compromís que, en teoria, volia mostrar una imatge de formació política més centrada, per moderada.

A aquells que encara confiavem en un Bloc centrat també en la defensa dels interessos del poble valencià, ens ha sorprés la força que han exhibit donant un suport aferrisat als actes de rebel·lia contra l’ordre constitucional mampresos pel moviment secesionista català, davant dels mitjans de comunicació i, més encara, a les xarxes socials,  on, fins ara, els militants i simpatitzants de Bloc-Compromís mostraven els seues posicionaments polítics (prou radicals, per cert), però admitien altres opinions i les crítiques a les seues. Amb la revolta al Parlament i als carrers catalans, els blocaires han iniciat el seu particular procés (sectari) de desconnexió dels crítics als seus postulats.

La Marea Sececionista Catalana ha tret a la llum el pensament fundador del nacionalisme valencià d’arrels fusterianes, que semblava sepultat, però que s’ha fet ara ben patent: “Dir-nos ‘valencians’ és la nostra manera de dir-nos ‘catalans'”. Raó per la qual el valencianisme fusterià sempre s’ha mostrat enlluernat i submís a les accions i proclames del nacionalisme català.

Com a mostra senyera, el tuit que va penjar a la xarxa el Molt Honorable Sr. President de les Corts Valencianes Enric Morera:

Unes hores després, el mateix Morera retuitexava unes declaracions del diputat al Congrés Joan Baldoví i de la vicepresidenta del Consell Mónica Oltra, segons el qual

No obstant, cal admetre que la lideresa mediàtica i carismàtica de Compromís té una visió política més realista i pragmàtica -a més d’ostentar el càrrec de vicepresidenta del Consell Valencià-, cosa que li permet prendre una postura més ferma en defensa de la identitat i dels interessos del poble valencià.

Per això, no va trigar ni gens ni miqueta a comprendre que el procés català pot tindre conseqüències nefandes per a la ciutadania valenciana.

A favor d’este posicionament polític, s’hi poden donar el següents arguments:

  1. Si Catalunya continua dins d’Espanya, ho farà d’una manera més favorable als seus interessos comunitaris. Per això, és molt probable que el seu millorament financer i de recaptació de recursos comunitaris, vaja a càrrec de les butxaques dels ciutadans espanyols i valencians, en una proporció més gran que l’actual. Ningú no dubta que si -com és lògic- Catalunya roman a Espanya, el seu (nou) govern farà servir l’important nombre de catalans favorables al Catalout per negociar recursos des d’una posició de força, amb l’objecte de no alimentar la bèstia secessionista. El Govern d’Espanya ja s’ha compromés a invertir 4.200 milions d’euros a Catalunya.
  2. Per contra, si mitjançant el procés virtual, Catalunya aconseguís assolir la independència, deixaria de contribuir al manteniment de les anomenades autonomies pobres: Andalusia, Extremadura
  3. És a dir, amb una hipotètica Catalunya independent, la Comunitat Valenciana aprofundiria en el seu paper de la Ventafocs d’Espanya: Tot i tenir un PIB inferior a la mitjana, contribuiria a les arques estatals d’una manera més intensa a la realitzada fins ara (vid. els Informes sobre les Balances fiscals, entre d’altres).

Comptat i debatut, com va dir el president de la Generalitat Catalana Carles Puigdemont (de família amb tradició pastissera), a l’entrevista que li va fer Jordi Évole al programa Salvados de La Sexta: “Si compras un croissant en cada establecimiento unos pondrán más mantequilla, otros menos, pero no dejan de hacer las funciones de un croissant“.

Per això, des del seu paper institucional, es comprén que la vicepresidenta es mostre favorable a la suspensió del procés sobiranista català, i a una solució pactada del conflicte:

En eixe sentit, no es poden entendre les declaracions del president de les Corts Valencianes, segons les quals la vicepresidenta de la Generalitat i també coportaveu de la coalició, no hauria de posicionar-se sobre un tema que és un problema d’Estat, donat que és la portaveu del Govern valencià. I això ho diu el president de l’òrgan dipositari de la voluntat política del poble valencià, després de decantar-se clarament en eixe mateix problema d’Estat!

La claudicació davant del moviment separatista català -sense pensar en les repercusions que pot tindre en la Comunitat Valenciana- és la clau que fa entenidors els missatges de Morera i dels seus afins ideològics.

Per contra, qualsevol autoritat, qualsevol dirigent polític valencià haurà d’assumir la veu del seu poble, la qual l’obliga a posicionar-se en qualsevol problema d’Estat. I més, quan afecte el benestar i els interessos del poble valencià.

 

 

(Fotografía: El Mundo)

 

Anuncis

Levante feliz, alegría de España

Un rasgo que define la trayectoria del pueblo valenciano es el escaso peso político que ha tenido dentro del Estado español, lo que se ha plasmado, por ejemplo, en la escuálida presencia de Ministros en los Gobiernos de España, y en la ínfima fuerza influyente de las élites valencianas sobre las estructuras estatales. De todo ello ha resultado una posición subordinada de Valencia respecto del Estado, con el correlato de que es el único territorio de la Corona de Aragón que no recuperó su Derecho Foral Civil, y que, desde tiempo inmemorial, ha de contribuir a las arcas del Estado cuando posee una renta per càpita inferior a la media española, entre otros factores de marginalidad política.

Este posicionamiento de clara debilidad política entra en contradicción con la pujanza y cohesión que muestra la sociedad civil valenciana, aunque esta cohesión se centra en determinados sectores sociales y en ámbitos territoriales concretos. Por ello, falta la sincronía entre las clase política y la entidades cívicas para poder conseguir una  mayor vertebración del pueblo valenciano.

La fuerza de la sociedad civil valenciana se plasma en los siguientes fenómenos colectivos:

A) Fiestas de gran interés cultural, tres de ellas reconocidas como Patrimonio de la Humanidad:

  • El Misteri d’Elx (desde s. XV).
  • Les Festes de la Mare de Déu de la Salut d’Algemesí (desde s. XVII).
  • Les Falles de València (y otras poblaciones).

B) Además, existen otras fiestas de enorme singularidad, importancia cultural y transcendencia española e internacional:

  • Les Fogueres de Sant Joan d’Alacant.
  • Les Gaiates de Castelló.
  • Moros i Cristians d’Alcoi, y alrededores.
  • Festa del 9 d’Octubre de València (desde 1338)
  • El Corpus Christi de València (desde 1355).
  • El Oriol de Orihuela (desde 1400).
  • El Sexenni de Morella (desde 1673).
  • La Cabalgata de los Reyes Magos de Alcoi (la más antigua de España).
  • Las distintas celebraciones de la Semana Santa.
  • Els Bous al Carrer.
  • La Tomatina de Buñol, gran evento de masas que atrae a inmensas huestes internacionales con ganas de pasarlo bien.
  • Otras manifestaciones locales de larga trayectoria histórica y gran belleza plástica: Les Danses de la Todolella, La Carxofa de Silla…

Todas estas manifestaciones festivas y culturales exigen la creación y mantenimiento de estructuras organizativas complejas, y el trabajo duro y abnegado de las diferentes colectividades. También generan una fuertes repercusión económica en la sociedad.

C) Instituciones:

  • El Tribunal de las Aguas de la Vega de Valencia. Orígenes romanos o árabes. Declarado Patrimonio Cultural Inmaterial en 2008.
  • Las Bandas de Música, que alegran nuestra fiestas y suministran músicos a las bandas y orquestas de España y del mundo entero.
  • La Paella, como hito internacional y plato señero de la potente gastronomía valenciana.
  • Otras entidades comunes a todo el territorio español: Universidades, colegios profesionales, organizaciones de empresarios, sindicatos, AMPAS, asociaciones de vecinos, organizaciones de consumidores y usuarios, clubes deportivos…

Con la presentación de este curriculum vitae tan rico en materia institucional, cultural y festiva, el pueblo valenciano puede hacer gala de ser uno de los más singulares dentro de las distintas particularidades que integran España. A mayor abundamiento, posee lengua propia y, según un estudio de la Unidad de Biología Evolutiva de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) de Barcelona, dado a conocer en 2010, los genes de la población valenciana divergen más de las del resto de españoles que las de los vascos; después de los extremeños, los rasgos genéticos de los valencianos eran los más divergentes al tener una mayor herencia norteafricana y una menor influencia sefardí.

Sin embargo, esta gran y singular energía cívica valenciana no ha sido transvasada al campo de la política. Este potente particularismo cultural no ha generado organizaciones políticas de estricta obediencia valenciana, como sí ha sucedido en Cataluña y Euskadi, donde sendas formaciones nacionalistas son hegemónicas en sus territorios y han tenido un papel protagonista en la evolución de la política española.

Por contra, las fuerzas políticas presentes en la Comunidad Valenciana (autóctonas o dependientes de Madrid), ni tan siquiera, han podido lograr mínimos acuerdos al objeto de sentar las bases de un progreso equilibrado de un pueblo al que se le ha reservado el papel de pobre y pagano. El acuerdo por la financiación y las inversiones, suscrito en octubre de 2015, por todos los partidos con representación en las  Corts Valencianes, y que contó con el apoyo de Universidades, sindicatos y organizaciones empresariales, ha quedado como papel mojado, ya que su objetivo principal era el establecer un grupo valenciano de presión contra el Gobierno del PP y, de paso, poner en apuros a su sucursal valenciana.

Además, los pactos llevados a cabo en el Congreso de los Diputados con motivo de la investidura de Mariano Rajoy como Presidente del Gobierno de España, y de la posterior aprobación de los Presupuestos Generales del Estado para el año 2017 -con posible proyección hacia el 2018- aportan generosos beneficios a las comunidades vasca y canaria, cuyos partidos nacionalistas suscribieron los pactos con el PP, al tiempo de que se trata de privilegiar a Cataluña, como medida política para intentar apagar los fuegos insurgentes presentes en esa comunidad autónoma.

El pueblo valenciano nunca ha contado con una formación política nacionalista con la suficiente fuerza como para ser decisiva en el Estado español, y ahora que podría tenerla (Compromís tiene cuatro diputados en Madrid que podrían ser determinantes) esta rechaza el rol de fuerza interlocutora con el Gobierno de España.

Esto solo puede entenderse porque, históricamente, el nacionalismo valenciano -que ahora representa Compromís- ha poseído un cariz reivindicativo predominantemente lingüístico y cultural y, desde el posicionamiento de una izquierda nebulosa -cuya meta más clara es el establecimiento de un cordón sanitario alrededor del PP-, ha abandonado el flanco más político, aquel que le permitiera llevar a cabo difíciles negociaciones (que, sin embargo, sí que había realizado con el PPCV) para conseguir objetivos económicos favorables a un mayor bienestar de la sociedad valenciana.

En fin: Los valencianos tenemos una sociedad que se siente autosatisfecha con sus extraordinarias realizaciones culturales y festivas, y desatiende la llamada de la política, y una formación política valencianista alejada del espíritu popular, rígida ante la cambiante realidad porque guía sus pasos a la luz de una doctrina ortodoxa.

Por unas u otras razones, hemos de constatar que la letra del Himno valenciano resulta de lo más realista, a la par que predictiva: “Per a ofrenar noves glòries a Espanya“…

(Fotografía: Representación del Misteri d’Elx)

 

 

La (im)possibilitat d’un Govern (d’Espanya) a la valenciana

Temps era temps… hi havia una coalició política catalana (CiU) hegemònica al seu territori i que facilitava la formació de governs espanyols, ara del PSOE, després del PP… Amb això, s’oferia estabilitat al sistema constitucional, alhora que s’aconseguien importants avantatges econòmics i de recepció de recursos per a Catalunya.

Ara, això s’ha acabat. Dins d’una legislatura on el PP va obtindre la majoria absoluta, el procés sobiranista mamprés per bona part de la societat civil catalana i que vullgué capitanejar l’Astut Artur Mas, ha trencat qualsevol possibilitat de col·laboració amb el govern del PP de Mariano Rajoy, i porta a la societat catalana cap a un carreró de difícil eixida, tot provocat per una postura maximalista que genera un gran conflicte a l’Estat Espanyol i dividix als catalans.

Les eleccions del 26-J han reiterat l’existència d’un nou marc parlamentari, on el bipartidisme imperfecte d’adés (PP, PSOE, i d’altres forces minoritàries) ha donat pas a una mena de tetrapartidisme asimètric i cojonero (PP-PSOE, més Unidos-Podemos i Ciudadanos), i es fa palés l’aïllament que pateix el partit més votat en els dos últims comicis electorals. L'(ex)secretari general del PSOE Pedro Sánchez s’havia mantingut ferm en el “NO es NO” per a  facilitar el govern de Rajoy formant part d’un govern de coalició, o amb la seua abstenció, al temps que emplaçava al PP a buscar el suport dels seus afins ideològics (tal vegada esta afinitat s’atribuïa a Ciudadanos, partit amb el qual el PSOE va subscriure un acord d’investidura i de govern?, o es tractava del PNB, amb qui els socialistes han col·laborat  a dojo en els governs bascos?).

L’útima guerra de Ferraz dins del Comité Federal ha tingut com a conseqüència l’abstenció dels socialistes al Congrés, per a fer possible el govern de Rajoy i evitar les terceres eleccions. Però una cosa és la investidura del President del Govern d’Espanya i una altra la governabilitat: caldrà aprovar pressupostos, lleis fonamentals, tal vegada, la reforma constitucional… O no, que diu El Gallego. El PP ja té un pacte amb Ciudadanos i Coalición Canaria: 170 escons, quan la majoria absoluta està en 176. Com el ‘grano’ de Mariano ha pujat al ‘tractor’ d’Aitor (PNB), el PP ha pogut comptar amb 175 vots favorables per a aprovar normatives beneficioses per a uns i d’altres. Encara en faltava 1 escó… que va ser entregat pel diputat de Nueva Canarias Pedro Quevedo, a canvi d’altres bons guanys per al poble canari.

Tot i que Compromís té 4 diputats, ningú no ha mirat cap a les terres valencianes per a cercar alguna alternativa favorable a la governabilitat de l’Estat. Per què? Tots han pactat amb tots: Ciudadanos, CC i NC, per a intentar la investidura de Pedro Sánchez. Fins i tot, el PSOE de Zapatero (i del Pacte del Tinell, que establia una línia roja al voltant del PP), va pactar la reforma de l’art. 135 de la Constitució, i el PP va fer lehendakari a Patxi López. El mateix Pedro Sánchez va arribat a acords amb el PP en matèria de lluita antiterrorista i d’altres temes d’Estat

Tots pacten amb tots, tret de Compromís que només pot pactar amb el PSOE (facció Pedro Sánchez) i d’altres forces d’esquerra (l’unica excepció la trobem a les Corts Valencianes amb l’acord unànim de totes les forces parlamentàries a la recerca d’un sistema de finançament just). Per què? La resposta està en el vent de la Història: el nacionalisme valencià s’ha configurat com una força d’esquerra, tot seguint la consigna ideològica de Joan Fuster segons la qual “el País Valencià, serà d’esquerres o no serà” (encara que n’afegia que “és més de dretes que la mare que l’ha parit”).

Per tant, l’estrategia de pactes del nacionalisme valencià l’ha dut a establir coalicions electorals, en primer lloc, amb Esquerra Unida (per a donar la Presidència de la Generalitat a Joan Lerma), i a hores d’ara, amb Podemos (per a donar eixa Presidència a Ximo Puig, i intentar fer President del Govern Espanyol a Pedro Sánchez). Tot dins d’una posició de fort enfrontament amb el PP, sobretot amb la denúncia de pressumptes casos de corrupció a València, la qual cosa ha valgut a la lideresa de Compromís, Mónica Oltra, una important presència mediàtica a les cadenes de televisió d’AtresMedia i Mediaset.

No obstant, la gravetat dels problemes que patix la societat valenciana, haurien de fer reflexionar al conjunt del valencianisme polític sobre la convinença de posar en dubte algun dels dogmes inamobibles i de posar al dia el seu ideari polític:

  • Un sistema de finançament injust on la Comunitat Valenciana és pagana, a pesar de ser pobra (la renda per càpita és inferior a la mitjana espanyola).
  • El tancament d’RTVV, cosa que fa a la valenciana com la única amb llengua pròpia (i sense ella) que no disposa del seu mitjà de comunicació autonòmic.
  • Els entrebancs per a les inversions estatals en infraestructures valencianes, així com l’enllestiment del Corredor Mediterrani, tan important per a l’impuls de l’economia valenciana, mediterrània, espanyola i europea.
  • La manca d’una política estatal en matèria hídrica que facilite l’arribada d’eixe recurs fonamental per al camp valencià.
  • Les conseqüències dolentes del “brexit” que planegen sobre les nostres exportacions, el sector turístic i el fenòmen residencial de britànics al territori valencià.
  • La impossible recuperació (i actualització) del Dret Civil Foral, atesa la vigència dels Decrets de Nova Planta…

Diuen que els periodes de crisis són moments d’oportunitats i de renovació. Precisament, en esta etapa tan complicada en els àmbits valencià, espanyol, europeu i mundial, el nacionalisme valencià podria haver donat un pas fonamental en la seua marxa cap a assolir l’hegemonia política a la Comunitat Valenciana, i jugar un paper decisiu en la política espanyola dins dels eixos següents:

A) El nacionalisme valencià com a agent mediador entre les postures sobiranistes del nacionalisme català (amb qui compartim àmbit lingüístic) i el posicionament centralista del PP, cosa que es podria plasmar en estes reformes:

  • Del sistema de finançament autonòmic, per a evitar disfuncionalitat i injusticies.
  • De la Constitució Espanyola, per a possibilitar un Estat més democràtic i funcional (en lluita contra la corrupció), així com donar resposta a les reivindicacions catalanistes [en faig una proposta a l’entrada #JuntspelSeny en la Cataluña Media (y en España entera) http://wp.me/p5yGMp-3P ].

B) El valencianisme polític com a frontissa entre el PP i el PSOE, amb qui governa la Generalitat Valenciana, en el camí de facilitar els acords que facen possible les reformes abans esmentades, i obrir eixa Segona Transició que ha de donar un nou impuls a la democràcia espanyola.

Considere que una força política que s’anomena nacionalista ha de donar satisfacció a les necessitats del seu poble, per damunt d’algunes qüestions ideològiques (maximalistes, per definició). Evidentment, l’ombra de Fuster és molt llarga i sempre ha suposat un entrebanc insalvable, perquè el moviment polític valencianista tinga com a prioritat absoluta la defensa de la identitat i dels interessos econòmics, socials i culturals del poble valencià.

Al remat, hom continua entonant “el País Valencià serà d’esquerres o no serà” (forever and ever)… i se’m cauen els parèntesis.

 

 

 

 

Ni financiación, ni RTVV, ni ministros: El pueblo valenciano, fuera de la Constitución

20150715_202921
(Ilustración: Ortifus, del libro El finançament valencià, de Vicent Cucarella, Ed. Bromera)

Índice

  1. El maltrato permanente a la Comunitat Valenciana en financiación e inversiones.
  2. ¿Qué respuesta da la Constitución Española a esta realidad de la Comunitat Valenciana?
  3. Conclusiones.
  4. ¿Qué hacer (y quién/es)?.

1. El maltrato permanente a la Comunitat Valenciana en financiación e inversiones.

Primera.- “(…) los valencianos tenemos una renta per cápita inferior en un 12% a la media española. Esta situación nos tendría que hacer receptores de la solidaridad interpersonal e interterritorial, de manera que nuestra balanza fiscal fuera positiva, o sea, que recibiéramos del Estado bastante más de lo que aportamos en impuestos y cotizaciones. Pero la realidad es muy distinta y no solo no disfrutamos de un superávit en la balanza fiscal, sino que sufrimos un déficit del 2% de nuestro PIB (aproximadamente 2.000 millones de euros anuales). Eso convierte a los valencianos en la única comunidad autónoma pobre que además aporta más de lo que recibe. Las principales causas de este comportamiento atípico de la balanza fiscal valenciana, las encontramos fundamentalmente en la discriminación que sufrimos en el sistema de financiación autonómica y en la menor inversión estatal en tierras valencianas” (El finançament valencià, pág. 151).

El maltrato permanente en la financiación autonómica ha provocado que la Generalitat tenga que recurrir a endeudarse más y más desde hace décadas […] La discriminación financiera deteriora nuestra calidad de vida, reduce el estado del bienestar, debilita las políticas de fomento económico y afecta también a los sectores más desfavorecidos, que no reciben la protección social ni las ayudas públicas necesarias” (Op. cit. págs. 152-153).

Segunda.- Esta discriminación financiera llevó al expresidente Fabra -entre otros recortes en prestaciones y servicios públicos- a cerrar RTVV, de manera que la Comunidad Valenciana es la única con lengua propia (y sin lengua propia) que no tiene una radio-televisión pública.

2. ¿Qué respuesta da la Constitución Española a esta realidad de la Comunitat Valenciana?

(Declaración de intenciones)

PREÁMBULO

La Nación española, deseando establecer la justicia, la libertad y la seguridad y promover el bien de cuantos la integran, en uso de su soberanía, proclama su voluntad de:

Garantizar la convivencia democrática dentro de la Constitución y de las leyes conforme a un orden económico y social justo.

…/…

Proteger a todos los españoles y pueblos de España en el ejercicio de los derechos humanos, sus culturas y tradiciones, lenguas e instituciones.

TÍTULO PRELIMINAR

Artículo 1

1. España se constituye en un Estado social y democrático de Derecho, que propugna como valores superiores de su ordenamiento jurídico la libertad, la justicia, la igualdad y el pluralismo político.

…/

Artículo 3

1. El castellano es la lengua española oficial del Estado. Todos los españoles tienen el deber de conocerla y el derecho a usarla.

2. Las demás lenguas españolas serán también oficiales en las respectivas Comunidades Autónomas de acuerdo con sus Estatutos.

3. La riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección.

Artículo 9

/…

2. Corresponde a los poderes públicos promover las condiciones para que la libertad y la igualdad del individuo y de los grupos en que se integra sean reales y efectivas; remover los obstáculos que impidan o dificulten su plenitud y facilitar la participación de todos los ciudadanos en la vida política, económica, cultural y social.

…/

(Regulación normativa)

Título I

Capítulo II

Artículo 14

Los españoles son iguales ante la ley, sin que pueda prevalecer discriminación alguna por razón de nacimiento, raza, sexo, religión, opinión o cualquier otra condición o circunstancia personal o social.

Artículo 20

/…

3. La ley regulará la organización y el control parlamentario de los medios de comunicación social dependientes del Estado o de cualquier ente público y garantizará el acceso a dichos medios de los grupos sociales y políticos significativos, respetando el pluralismo de la sociedad y de las diversas lenguas de España.

Artículo 31

/…

2. El gasto público realizará una asignación equitativa de los recursos públicos, y su programación y ejecución responderán a los criterios de eficiencia y economía.

Artículo 40

1. Los poderes públicos promoverán las condiciones favorables para el progreso social y económico y para una distribución de la renta regional y personal más equitativa, en el marco de una política de estabilidad económica.…/

Título VIII

Artículo 138

1. El Estado garantiza la realización efectiva del principio de solidaridad, consagrado en el artículo 2 de la Constitución, velando por el establecimiento de un equilibrio económico, adecuado y justo, entre las diversas partes del territorio español...

2. Las diferencias entre los Estatutos de las distintas Comunidades Autónomas no podrán implicar, en ningún caso, privilegios económicos o sociales.

Artículo 158

1. En los Presupuestos Generales del Estado podrá establecerse una asignación a las Comunidades Autónomas en función del volumen de los servicios y actividades estatales que hayan asumido y de la garantía de un nivel mínimo en la prestación de los servicios públicos fundamentales en todo el territorio español.

2. Con el fin de corregir desequilibrios económicos interterritoriales y hacer efectivo el principio de solidaridad, se constituirá un Fondo de Compensación con destino a gastos de inversión, cuyos recursos serán distribuidos por las Cortes Generales entre las Comunidades Autónomas y provincias, en su caso.

3. Conclusiones

1ª. La discriminación financiera y de inversiones que padece la Comunidad Valenciana, vulnera los principios de igualdad y solidaridad, entre otros, mientras que la no existencia de RTVV significa un menoscabo hacia la cultura y la lengua propia del pueblo valenciano, además de repercutir negativamente en su cohesión social y en el desarrollo del sector audiovisual valenciano.

2ª. Mientras los poderes del Estado no pongan remedio a estas discriminaciones objetivas, el pueblo valenciano estará al margen de la Constitución que ampara a todos los españoles.

4. ¿Qué hacer (y quién/es)?

Mariano Rajoy, nombró un Gobierno en el que -como viene siendo habitual- no hay ningún ministro valenciano. Ante el reto soberanista que viene de Cataluña y la necesidad de llegar a pactos de gobierno con otros grupos políticos, toda la sensibilidad territorial de dicho Gobierno parece orientada a dar respuesta a las Agendas Catalana, Vasca y Canaria. Dado el peligro evidente de que los intereses del pueblo valenciano se vean nuevamente vulnerados desde el poder central, cabe preguntarse: ¿es posible que los diputados valencianos (de Compromís y otros partidos) establezcan una Agenda Valenciana al objeto de llevar a cabo la negociación con los representantes de todos los españoles, para conseguir los supremos objetivos democráticos y que, en justicia, corresponden al pueblo valenciano?:

A) Establecer un sistema de financiación autonómica justo y a la mayor brevedad posible.

B) Hasta que sea aprobado dicho sistema de financiación, y dado que la Comunidad Valenciana sufre un déficit del 2% de su PIB (aproximadamente 2.000 millones de euros anuales), se debe negociar la transferencia de recursos del Estado para garantizar una prestación adecuada de los servicios sociales básicos (Sanidad, Educación y Bienestar Social) en nuestra Comunidad, así como la reapertura de Radiotelevisión Valenciana.

C) Otros.

Dogmas y luchas partidistas aparte, cabe preguntarse: ¿merece la pena luchar por la realización de un sistema democrático más justo, y por los legítimos intereses del pueblo valenciano?

 

#JuntsTornem

DSCF2020
(Festes de la Mare de Déu de la Salut d’Algemesí. Patrimoni de la Humanitat. Imatge treta d’un Canal Nou crepuscular)
És clar, el poble valencià no està ben posicionat dins de les coordenades sociopolítiques marcades per la crisi econòmica, per una banda, i pel repte sobiranista català, per l’altre costat. Com a símptomes d’això tenim els següents signes:
a) El maltractament financer i la marginació en matèria d’inversions, duts a terme pel Govern espanyol i ben documentats, entre d’altres, en l’Informe sobre les Balances Fiscals i en els successius Pressupostos Generals de l’Estat.
b) La invisibilitat valenciana en el sistema polític espanyol i els mitjans de comunicació (sobretot, a partir de la liquidació de Radio Televisió Valenciana).
c) El vel que ens fa invisibles, només es alçat per a presentar la imatge d’una comunitat corrupta i balafiadora, boc expiatori de les grans malifetes comeses a Madrid (Gürtel, Cajamadrid), Andalucia (EROs, cursos de formació…), Catalunya (Palau de la Música, el 3%, cas Pujol…), etc.
Davant d’esta situació dolenta, quines són les respostes de la societat valenciana?:
1ª. El Govern valencià està paralitzat en una postura d’enfrontament amb el Govern espanyol de Mariano Rajoy, que demana a crits arribar a pactes que facen possible la seua continuïtat.
2ª. Els partits polítics amb representació parlamentària, centren la seua activitat dins de l’eix polític conservació/conquista del poder, bandejant qualsevol política de recerca de consensos bàsics i necessaris per a la vertebració i el progrés del nostre poble, tret de l’Acord sobre el Finançament i les Inversions, subscrit en octubre de 2015 per TOTS els partits amb representació en les Corts Valencianes, i que va ser recolzat per les Universitats, els sindicats i les organitzacions empresarials.
3ª. L’actitud del poble valencià bascula entre el menfotisme i l’autoodi, i un sentiment de pertinença lleuger, però ben arrelat, capaç de mantindre institucions ancestrals, com ara el Tribunal de les Aigües de l’Horta de València; d’alçar monuments festers i culturals de la importància de les Falles de València, les Fogueres d’Alacant, les Gaiates de Castelló; les festes de Moros i Cristians, el Sexenni de Morella, el Corpus de València, el Misteri d’Elx i de la Mare de Déu de la Salut d’Algemesí, amb les seues dances i muixerangues… Símbols de l’esforç unitari i creatiu d’un poble orgullós de la seua identitat. Tot ben adobat amb les notes de les Bandes de Música

Agrupació Musical Santa Cecília del Grau, València
Només podrem eixir d’esta posició d’invisibilitat i de submissió, si les entitats que fan possible el miracle d’esta riquesa cultural dels valencians (a les quals caldrà afegir les associacions de veïns i les AMPA; les organitzacions empresarials i sindicals; les entitats esportives, culturals i festeres; a més dels professionals dels mitjans de comunicació), prenen la decisió de juntar voluntats per a construir polítiques de consens comunitari (fora de la lluita partidista), i aconseguir que el poble valencià estiga en condicions de defensar els seus interessos legítims, alhora que puga aconseguir un protagonisme actiu en la política espanyola, necessari per a atemperar les forces extremes del centralisme espanyolista i de l’afany independentista de Catalunya.
El Consell Valencià de Cultura, en tant que institució estatutària i amb capacitat de interlocució amb la societat civil valenciana, pot ser l’òrgan escaient per a convocar la constitució del Congrés Cívic Valencià, reunió de les diferents veus d’un poble que vol encetar una nova etapa, plena d’esperança per al valencians.

“A punt”. Una Diada més amb “V” de “València”

20140912_232110
“A punt” és el lema de la Diada d’enguany. “A punt”, de què? Tal vegada, els ingredients estan “a punt” per a preparar la gran  paella separatista? Si és així, segur que quan tiren l’arròs es formarà la “V” dibuixada per milers i milers de catalans que reivindicaren el seu dret a decidir, l’11 de setembre de 2014. Una”v” que no és de “votar”, ni de “voluntat”, ni de “victòria” (ni de “vergonya”). Amb ulls de valencià, jo veig en qualsevol Diada una “V” (majúscula) de “València“, .
Perquè, és evident, que  este potent moviment sobiranista català -tot i que ha dividit la societat catalana- ha de tindre unes fortes repercusions en el conjunt de l’Estat espanyol i, especialment, en la Comunitat Valenciana.
D’altra banda, el posicionament polític del poble valencià podria influir positivament en una reestructuració equilibrada de l’Espanya constitucional i autonòmica.
Heus ací alguns arguments:
a)  D’una o d’altra manera, independent o no,  Catalunya aconseguirà un millorament en la seua posició dins de l’Estat espanyol. Si, per una d’eixes, assolix la independència, deixarà de contribuir al manteniment de les anomenades  autonomies pobres:  Andalucia,  Extremadura… Si, com és més lògic, Catalunya continua dins de les coordenades constitucionals espanyoles, de ben segur, n’obtindrà més recursos de l’Estat, a més d’un finançament millor.
b) Com si fóra el negatiu de la foto anterior,  els valencians tenim tots els números per a eixir perjudicats dels dos escenaris: Amb una Catalunya independent, la Comunitat Valenciana restaria com la  Gran Prostituta de la  Babilònia autonòmica. Tot i tindre un PIB inferior a la mitjana, contribuiríem a les arques estatals d’una manera més intensa a la feta fins ara (vid. l’Informe sobre les Balances Fiscals i el llibre El finançament valencià del flamant Síndic de Comptes,  Vicent Cucarella { http://wp.me/p4n4JW-eb }).
Si Catalunya continua dins d’Espanya, ho farà d’una forma molt més favorable al seus interessos comunitaris. Per això, és molt probable que el seu millorament financer i de recaptació de recursos estatals, vaja a càrrec de les butxaques dels ciutadans valencians, en una proporció major que l’actual.
c) Així mateix, resulta meravellosa, quasi màgica, la facilitat mostrada pel nacionalisme català a l’hora de mantindre discursos ben incoherents sobre el concepte de  Països Catalans, i no morir en l’intent. Ara reivindiquen la seua sobirania, però esta és per a Catalunya només (Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona). Això sí, a la Diada de l’any 2013, ficaren un peu i mig a  Vinaròs (una forma com altra de  fer la mà?), i els mapes dels PP.CC. van que volen a la  TV3 i a d’altra documentació institucional. És clar (i català): del poble valencià, només els interessen les figures insignes de la nostra cultura:  Ausiàs March, Joanot Martorell, Vicent Andrés Estellés…, a més del nombre d’habitants i de la superfície del territori que n’habitem, a fi de fer més gran la  seua nació.
Per un altre costat, els hi va molt bé que continuem amb la nostra condició de  valencianets
d) Si la classe política valenciana tinguera una visió històrica i de futur més àmplia, estaria en condicions d’orientar els seus esforços per a col·locar la Comunitat Valenciana com a mitjancera entre les posicions sobiranistes de Catalunya i les centralistes de  Madrid. Perquè València compartix llengua, cultura i història amb Catalunya, al temps que se sent identificada amb la història i la realitat d’Espanya.
Un lideratge ferm dels polítics valencians, pot obrir nous camins de convergència cap a l’assoliment d’una estructura constitucional més equilibrada entre les forces centrípetes i centrífugues dins de l’Estat espanyol.
No obstant, no podem ser massa optimistes en la capacitat de lideratge de la nostra Comunitat, donada la preeminència de la política partidista per damunt dels interessos generals, tant per part dels partits de l’oposició, com dels partits que governen, els quals es manifesten incapaços d’abandonar el dogma per a afrontar la realitat dels problemes que afecten el poble valencià. Només ens pot moure a l’esperança (a l’hora de cohesionar la societat valenciana i fer valdre davant l’Estat els interessos del nostre poble) l’Acord sobre el Finançament i les Inversions, subscrit en octubre de 2015 per TOTS els partits amb representació a les  Corts Valencians, i que va rebre l’adhesió d’Universitat, sindicats i organitzacions empresarials.

Comptat i debatut, no sabem si la paella sobirana estarà “a punt” perquè se la mengen ben a gust els ciutadans de la Catalunya Mitjana. També és possible que -com deia a l’entrada  Se les está pasando el arroz (a #JuntspelSeny de la Tierra Media) { http://wp.me/p5yGMp-3P }- les forces independentistes, distretes amb tant de tira i arronsa jurídicopolític amb l’aparell de l’Estat espanyol, no se’n adonen que l’arròs se’ls està passant i que, al remat, l’àgape pot acabar amb un bon  empastre.
De qualsevol manera,  els valencians haurem d’estar ben alerta no siga cas que, tant amb l’arròs “a punt” com “empastrat”, el mos se’ns torne a parar en la gola.