L’encaix del poble valencià a l’Estat

L’Estat de les Autonomies és un dels pilars del sistema constitucional espanyol. Les autonomies van ser erigides per a donar resposta a la reivindicació política dels drets de les comunitats històriques, i en tant Administraciones Públiques més pròximes al ciutadà, potenciadores i coordinadores de les Administracions més pròximes, els municipis.

Com a seqüela de la profunda crisi econòmica, ha sigut posat en dubte este Estat de les Autonomies, perquè han eixit a flotació les seus disfuncionalitats, i algunes persones amb mentalitat centralista han intentat responsabilitzar-les dels problemes del dèficit i del deute públic, tot i que l’embranzida més forta en contra d’eixe Estat està protagonitzada pel moviment independentista català.

És cert que el desenrotllament del sistema autonòmic ha generat una sèrie de sinèrgies negatives, com poden ser l’excessiva competitivitat que s’ha establit entre les diferents autonomies, als efectes d’acaparar competències i recursos públics, la qual cosa ha portat a un estat generalitzat on imperen les reclamacions per suposats greuges comparatius que, en general, conduïxen al sentiment negatiu del victimisme.

El transcurs del temps ens dóna una imatge del procés autonòmic segons la qual, amb l’aprovació de la Constitució Espanyola de 1978 i els Estatuts d’Autonomia que la van seguir, s’hauria donat el tret d’eixida en la competició per equips autonòmics, cap a la major acumulació possible de competències i poder territorial, encara que això ens féra perdre de vista la necessària solidaritat entre els pobles hispànics, producte dels imprescindibles acords i pactes entre els ens autonòmics i l’Estat.

Així, hem arribat a una situació on, com a conseqüència de la crisi econòmica, conviuen un sistema de finançament injust i un (no) repartiment dels recursos que pertanyen a tots, l’aigua per exemple. En eixe sentit, convé recordar que les  associacions de regants i usuaris, principals interessats en la bona gestió de l’aigua com  a bé comú,  van arribar a acords per a la concreció del Pla Hidrològic Nacional a través del transvasament d’aigües del riu Ebre. Acords que van ser ignorats pel Govern de Zapatero a l’hora de derogar els articles de la Llei del PHN que contemplaven el dit transvasament.

Interessos partidistes i apoderament de determinats governs autonòmics amics, es van imposar al consens i a la resolució de problemes estructurals greus d’altres autonomies, considerades com a enemigues polítiques (de diferent signe partidari) i, per tant, víctimes propiciatòries dels pactes aconseguits entre els partits que sustentaven el Govern d’Espanya i les comunitats autònomes beneficiàries.

Encara que semble un contrasentit, és possible que la major facilitat per a arribar a acords en el si dels diferents sectors de la societat civil -en comparació amb els partits polítics-, siga facilitat pel fet que les organitzacions ciutadanes perseguixen allò que els autors de La urna rota qualifiquen com a ‘interessos contraposats‘, amb els quals es poden enfilar transaccions i pactes, en compte de la utòpica persecució d’un ‘interés general‘ en quant “il·lusió metafísica on es refugia el legislador“, que sovint amaga mers interessos dels partits.

De vegades, cal trencar les amarres dels interessos partidistes, teixits amb la pulsió de conquista i manteniment del poder, així com per a l’establiment d’aliances amb les forces que els poden ajudar en eixe objectiu, al seu torn enrocades en els seus propis interessos partidistes, per la qual cosa resulta difícil eixir d’eixa espiral que gira entorn del melic on es miren els partits polítics.

Així, podem afrontar els desequilibris polítics i territorials més enllà del prisma polític partidista, des de la perspectiva de la vertebració de la societat civil, als efectes de donar la volta a la truita organitzativa de l’Estat i aconseguir un millor ordenament jurídic i pràctic en matèria de régimen electoralfinançament, distribució dels recursos públics, i transparència en el funcionament de l’Administració Pública i dels partits polítics, així com en l’enfortiment d’eixa societat civil que, a estes altures de la correguda constitucional, encara no pareix haver aconseguit la majoria d’edat per a arribar a ser subjecte conscient i responsable, actiu i determinant en l’adopció del rumb cap al qual ha de dirigir les seues passes la societat espanyola.

És evident que la societat civil es vertebra a través de vies organitzatives i comunicacionals, tant informals com formals. L’omnipresència de les xarxes socials ha de facilitar la vertebració de la societat civil, sobretot entre els sectors amb perfils semblants i dins de l’àmbit més informal, sense descartar la seua utilització en les estructures formals (estables).

Com hem dit adés, la vertebració per a la participació de la ciutadania en l’àmbit sociopolític, ha de sustentar-se en la base del municipi (amb els seus Consells de Participació Ciutadana), en tant que entitat pública més pròxima al ciutadà, per a -a través de les entitats supramunicipals, com ara les mancomunitats i comarques-, obtindre una vertebració estable de la societat civil, sempre connectada i sempre disposada a ser col·laboradora i crítica amb l’Administració Autonòmica corresponent. (Per cert, el paper que han de jugar, o no, les Diputaciones Provincials, podria ser un objecte de discussió).

Una vegada aconseguida esta estructuració autonòmica de la ciutadania [per a la Comunitat Valenciana hem realitzat una proposta de vertebració de la societat civil on el Consell Valencià de Cultura tindria el  seu paper de convocatòria i lideratge, a #JuntsTornem http://wp.me/p4n4JW-74 ], hauria d’afavorir-se l’encaix de l’estructura autonòmica amb l’Estat. Ací podria jugar un paper rellevant el Senat, eixa institució que no acaba de trobar un lloc clar en l’organigrama eixit de la Constitució, a pesar de ser concebut com a òrgan de representació territorial. L’establiment dels fòrums adequats per a la coordinació dels diferents territoris (en tant que espais habitats per ciutadans, amb cultures i interessos propis i, moltes vegades enfrontats), podria ser una de les seues competències més importants.

(Fotografia: El Tribunal de les Aigües de València, en el Naixement de la Falla Na Jordana, 2015. Figures confeccionades amb tests)

Es la hora del despertar de ‘La Bella Durmiente’ (a la valenciana)

IMG_1593

Graffiti de Tamara, en la Avda. de Burjassot de Valencia

Jo vinc d’un silenci antic i molt llarg” (Raimon)

Reino cristiano en el siglo XIII. Tuvo su Siglo de Oro en el siglo XV.

El  Reino de Valencia perdió sus fueros en 1707 a manos de  Felipe V. También perdió la guerra contra  Franco, pues se mantuvo como territorio republicano después del  Alzamiento  militar. Tal vez, porque allí encontró los últimos focos de resistencia, el  Generalísimo  nunca puso sus pies en Alicante  según señala el periódico ABC.

04-05-2014 19;39;38

Después de todo, Valencia ha sido el único territorio foral de la Corona de Aragón que no ha recuperado su derecho civil foral, al contrario que Cataluña, Baleares y Aragón.

Valencia ha dormido largos siglos, primero despreciada y después oculta, invisible, en el trasiego de una patria que solo se acordaba de ella cuando había que detraer buena parte de los bienes conseguidos con el esfuerzo de sus gentes, al tiempo que le negaba el agua para su tierra seca y la sal de los afectos {vid. Cuéntame El Patito Feo (a la valenciana) http://wp.me/p4n4JW-j1 }.

Aún así, su Himno canta: “Per a ofrenar noves glòries a Espanya…”

Despertó ligeramente con la Transición democrática y la aprobación de su Estatuto de Autonomía, pero siempre mantuvo su posición subordinada a los intereses de un Estado que debía atender a su crecimiento, así como a las exigencias de las Comunidades Autónomas consideradas  pobres. Como consecuencia de la crisis económica de 2008, Valencia emergió de la pesadilla sabiéndose que también era  pobre (su renta per cápita está por debajo de la media nacional) y que además era  pagana  (tenía que aportar recursos al fondo solidario del que también se nutrían Comunidades con una renta per cápita superior a la suya. (Vid. El finançament valencià, de  Vicent Cucarella  { http://wp.me/p4n4JW-eb }, entre otros estudios).

Sobre poseer una población y un PIB que representan ambos más del 10% de los totales españoles, ha continuado invisible, oculta por la burbuja informativa que viene saturada desde  Madrid  y Cataluña  (anteriormente lo fue desde  Euskadi, con su proceso soberanista y el terrorismo de  ETA). Por si fuera poco, ha tenido que cerrar la radiotelevisión pública  (la única que ha desaparecido del mapa autonómico español, sobre poseer lengua propia) que, a pesar de sus deficiencias, ayudaba a cohesionar a la sociedad valenciana y a impulsar su sector audiovisual.

20141009_011144

Sin embargo, por debajo de una conciencia nacional adormecida, Valencia ha vivido el sueño cotidiano de su gente, emprendedora, creativa. De manera que ha elaborado pacientemente un tejido social amplio y resistente:  fogueres, gaiates, moros y cristianosLa Muixerenga d’Algemesí, el  Misteri d’Elx, el  Tribunal de las Aguas  de Valencia, las Fallas como  Patrimonios de la Humanidad, y las  bandas de música  que inundan con su música todas las manifestaciones festivas y solemnes de nuestros pueblos.

DSCF2020

Por todo ello, la Comunidad Valenciana ya ha tocado fondo… El pueblo valenciano comienza a salir lentamente del estado de postración moral y sumisión política; se ha cansado de asumir el papel de chivo expiatorio de los efectos negativos de la crisis económica; de ocupar el nº 1 del  hit parade  de las Comunidades derrochadoras y corruptas, elaborado desde Madrid (¿Valencia más corrupta que Andalucía, Madrid, Cataluña..?) Los/as valencianos/as han caído en la cuenta que con ese tipo de   imputaciones  lo que se ha conseguido es mantener a la Comunidad Valenciana en el papel de  pobre-pagana, que tan bien ha venido a los intereses del Estado, del Gobierno de turno, de los partidos de la oposición y del resto de Comunidades Autónomas…

Representantes-politicos-sociedad-manifesto-financiacion_EDIIMA20151007_0551_18
(Fuente: eldiario.es)

Con el acuerdo suscrito, en octubre de 2015, por TODOS los partidos con representación en las  Corts Valencianes, y que contó con el apoyo de Universidades, sindicatos y organizaciones empresariales, se abrió una nueva etapa en la vida política valenciana. A partir de aquí, las fuerzas políticas que representan al pueblo valenciano, con el apoyo de organizaciones insignia de la sociedad civil, se han comprometido a exigir del Gobierno de España -cualquiera que sea su signo político- un modelo de financiación justa que garantice a todos los ciudadanos la prestación de los servicios públicos esenciales, en plan de igualdad, y que acabe con la crónica discriminación de la Comunidad Valenciana en materia fiscal y de inversiones públicas (fundamentalmente, las que deberían ser destinadas al  Corredor Mediterráneo).

Ahora, cuando el Estado español sufre una grave crisis institucional, provocada por el nuevo sistema de partidos que convierte en misión casi imposible la formación y el funcionamiento del Gobierno de España, si  las fuerzas políticas que representan al pueblo valenciano  -actuando por encima de sus meros intereses partidistas- son capaces de aprovechar el impulso generado por el mencionado Acuerdo sobre la Financiación y las Inversiones, ha llegado la hora de  reivindicar ante el Estado mayores cotas de equidad y solidaridad para el pueblo valenciano, así como de colaborar en el objetivo global de regenerar y fortalecer el Estado de las Autonomías y del Bienestar Social.

despierta

Graffiti de Tamara, La Nena y David de Limón, por el parque de Marxalenes, Valencia

¿Tienen algo positivo que aportar los diputados valencianos y sus partidos, al objeto de que un regenerado  statu quo  político español produzca mayores niveles de democracia y de bienestar social, al tiempo que todo ello permita conseguir lo que es justo y necesario para el pueblo valenciano?

 

#JuntsTornem

DSCF2020
(Festes de la Mare de Déu de la Salut d’Algemesí. Patrimoni de la Humanitat. Imatge treta d’un Canal Nou crepuscular)
És clar, el poble valencià no està ben posicionat dins de les coordenades sociopolítiques marcades per la crisi econòmica, per una banda, i pel repte sobiranista català, per l’altre costat. Com a símptomes d’això tenim els següents signes:
a) El maltractament financer i la marginació en matèria d’inversions, duts a terme pel Govern espanyol i ben documentats, entre d’altres, en l’Informe sobre les Balances Fiscals i en els successius Pressupostos Generals de l’Estat.
b) La invisibilitat valenciana en el sistema polític espanyol i els mitjans de comunicació (sobretot, a partir de la liquidació de Radio Televisió Valenciana).
c) El vel que ens fa invisibles, només es alçat per a presentar la imatge d’una comunitat corrupta i balafiadora, boc expiatori de les grans malifetes comeses a Madrid (Gürtel, Cajamadrid), Andalucia (EROs, cursos de formació…), Catalunya (Palau de la Música, el 3%, cas Pujol…), etc.
Davant d’esta situació dolenta, quines són les respostes de la societat valenciana?:
1ª. El Govern valencià està paralitzat en una postura d’enfrontament amb el Govern espanyol de Mariano Rajoy, que demana a crits arribar a pactes que facen possible la seua continuïtat.
2ª. Els partits polítics amb representació parlamentària, centren la seua activitat dins de l’eix polític conservació/conquista del poder, bandejant qualsevol política de recerca de consensos bàsics i necessaris per a la vertebració i el progrés del nostre poble, tret de l’Acord sobre el Finançament i les Inversions, subscrit en octubre de 2015 per TOTS els partits amb representació en les Corts Valencianes, i que va ser recolzat per les Universitats, els sindicats i les organitzacions empresarials.
3ª. L’actitud del poble valencià bascula entre el menfotisme i l’autoodi, i un sentiment de pertinença lleuger, però ben arrelat, capaç de mantindre institucions ancestrals, com ara el Tribunal de les Aigües de l’Horta de València; d’alçar monuments festers i culturals de la importància de les Falles de València, les Fogueres d’Alacant, les Gaiates de Castelló; les festes de Moros i Cristians, el Sexenni de Morella, el Corpus de València, el Misteri d’Elx i de la Mare de Déu de la Salut d’Algemesí, amb les seues dances i muixerangues… Símbols de l’esforç unitari i creatiu d’un poble orgullós de la seua identitat. Tot ben adobat amb les notes de les Bandes de Música

Agrupació Musical Santa Cecília del Grau, València
Només podrem eixir d’esta posició d’invisibilitat i de submissió, si les entitats que fan possible el miracle d’esta riquesa cultural dels valencians (a les quals caldrà afegir les associacions de veïns i les AMPA; les organitzacions empresarials i sindicals; les entitats esportives, culturals i festeres; a més dels professionals dels mitjans de comunicació), prenen la decisió de juntar voluntats per a construir polítiques de consens comunitari (fora de la lluita partidista), i aconseguir que el poble valencià estiga en condicions de defensar els seus interessos legítims, alhora que puga aconseguir un protagonisme actiu en la política espanyola, necessari per a atemperar les forces extremes del centralisme espanyolista i de l’afany independentista de Catalunya.
El Consell Valencià de Cultura, en tant que institució estatutària i amb capacitat de interlocució amb la societat civil valenciana, pot ser l’òrgan escaient per a convocar la constitució del Congrés Cívic Valencià, reunió de les diferents veus d’un poble que vol encetar una nova etapa, plena d’esperança per al valencians.