La funció del croissant, segons Mónica Oltra

La aigües es mostraven tranquil·les a l’estructura política de Compromís. Es mantenia estable la identitat programàtica i la cohesió interna de la coalició nacionalista i d’esquerres, a pesar d’un entorn conflictiu marcat pels últims episodis de la crisi i l’omnipresència mediàtica del procés català cap a la independència, així com per les polèmiques generades en terres valencianes, sobretot en matèries d’educació i de sanitat.

Mes, el sotrac produït per la imposició de mig Parlament de Catalunya sobre la seua altra meitat de les anomenades “Lleis de Desconnexió” (la del Referèndum i la de Transitorietat), l’anul·lació d’eixes lleis pel Tribunal Constitucional, la presa dels carrers de Barcelona pel moviment independentista, i el desplegament dels Cossos i Forces de Seguretat (Mossos d’Esquadra inclosos) per a garantir el funcionament normal del òrgans jurisdiccionals i de l’anomenada “Policia Judicial”, ha provocat una Marea al seu bassal que, amb la baixada de les aigües ha deixat a l’aire les vergonyes ideològiques del Bloc Nacionalista, precisament el sector majoritari de Compromís que, en teoria, volia mostrar una imatge de formació política més centrada, per moderada.

A aquells que encara confiavem en un Bloc centrat també en la defensa dels interessos del poble valencià, ens ha sorprés la força que han exhibit donant un suport aferrisat als actes de rebel·lia contra l’ordre constitucional mampresos pel moviment secesionista català, davant dels mitjans de comunicació i, més encara, a les xarxes socials,  on, fins ara, els militants i simpatitzants de Bloc-Compromís mostraven els seues posicionaments polítics (prou radicals, per cert), però admitien altres opinions i les crítiques a les seues. Amb la revolta al Parlament i als carrers catalans, els blocaires han iniciat el seu particular procés (sectari) de desconnexió dels crítics als seus postulats.

La Marea Sececionista Catalana ha tret a la llum el pensament fundador del nacionalisme valencià d’arrels fusterianes, que semblava sepultat, però que s’ha fet ara ben patent: “Dir-nos ‘valencians’ és la nostra manera de dir-nos ‘catalans'”. Raó per la qual el valencianisme fusterià sempre s’ha mostrat enlluernat i submís a les accions i proclames del nacionalisme català.

Com a mostra senyera, el tuit que va penjar a la xarxa el Molt Honorable Sr. President de les Corts Valencianes Enric Morera:

Unes hores després, el mateix Morera retuitexava unes declaracions del diputat al Congrés Joan Baldoví i de la vicepresidenta del Consell Mónica Oltra, segons el qual

No obstant, cal admetre que la lideresa mediàtica i carismàtica de Compromís té una visió política més realista i pragmàtica -a més d’ostentar el càrrec de vicepresidenta del Consell Valencià-, cosa que li permet prendre una postura més ferma en defensa de la identitat i dels interessos del poble valencià.

Per això, no va trigar ni gens ni miqueta a comprendre que el procés català pot tindre conseqüències nefandes per a la ciutadania valenciana.

A favor d’este posicionament polític, s’hi poden donar el següents arguments:

  1. Si Catalunya continua dins d’Espanya, ho farà d’una manera més favorable als seus interessos comunitaris. Per això, és molt probable que el seu millorament financer i de recaptació de recursos comunitaris, vaja a càrrec de les butxaques dels ciutadans espanyols i valencians, en una proporció més gran que l’actual. Ningú no dubta que si -com és lògic- Catalunya roman a Espanya, el seu (nou) govern farà servir l’important nombre de catalans favorables al Catalout per negociar recursos des d’una posició de força, amb l’objecte de no alimentar la bèstia secessionista. El Govern d’Espanya ja s’ha compromés a invertir 4.200 milions d’euros a Catalunya.
  2. Per contra, si mitjançant el procés virtual, Catalunya aconseguís assolir la independència, deixaria de contribuir al manteniment de les anomenades autonomies pobres: Andalusia, Extremadura
  3. És a dir, amb una hipotètica Catalunya independent, la Comunitat Valenciana aprofundiria en el seu paper de la Ventafocs d’Espanya: Tot i tenir un PIB inferior a la mitjana, contribuiria a les arques estatals d’una manera més intensa a la realitzada fins ara (vid. els Informes sobre les Balances fiscals, entre d’altres).

Comptat i debatut, com va dir el president de la Generalitat Catalana Carles Puigdemont (de família amb tradició pastissera), a l’entrevista que li va fer Jordi Évole al programa Salvados de La Sexta: “Si compras un croissant en cada establecimiento unos pondrán más mantequilla, otros menos, pero no dejan de hacer las funciones de un croissant“.

Per això, des del seu paper institucional, es comprén que la vicepresidenta es mostre favorable a la suspensió del procés sobiranista català, i a una solució pactada del conflicte:

En eixe sentit, no es poden entendre les declaracions del president de les Corts Valencianes, segons les quals la vicepresidenta de la Generalitat i també coportaveu de la coalició, no hauria de posicionar-se sobre un tema que és un problema d’Estat, donat que és la portaveu del Govern valencià. I això ho diu el president de l’òrgan dipositari de la voluntat política del poble valencià, després de decantar-se clarament en eixe mateix problema d’Estat!

La claudicació davant del moviment separatista català -sense pensar en les repercusions que pot tindre en la Comunitat Valenciana- és la clau que fa entenidors els missatges de Morera i dels seus afins ideològics.

Per contra, qualsevol autoritat, qualsevol dirigent polític valencià haurà d’assumir la veu del seu poble, la qual l’obliga a posicionar-se en qualsevol problema d’Estat. I més, quan afecte el benestar i els interessos del poble valencià.

 

 

(Fotografía: El Mundo)

 

Anuncis

El sistema de finançament autonòmic, serà just?

El passat dia 1 de febrer tingué lloc la reunió entre el President Puig i la Vicepresidenta Santamaría, on es va tractar sobre el nou sistema de finançament autonòmic. L’encontre va ser qualificat per ambòs com a “fructífer” i que va transcórrer en un clima de “lleialtat institucional” (tal vegada per remarcar la diferència amb el clima de “deslleialtat constitucional” que es respira a Catalunya), alhora que va servir per a estudiar qüestions acordades en la recent Conferència de Presidents Autonòmics.

Precisament, va ser a l’acabament de l’esmentada Conferència (a la qual no varen assistir les màximes autoritats de Catalunya i Euskadi, atés que volen menjar a banda) on es va constatar que l’eix del debat no aniria en la direcció d’acabar amb les injustícies que provoca l’actual sistema de finançament, fonamentalment cap a la Comunitat Valenciana en tant que és l’única amb una renda per càpita inferior a la mitjana estatal que ha d’aportar recursos a altres comunitats amb un nivell de renda superior. No, el debat que va transcedir a l’opinió pública va ser l’iniciat per la Presidenta d’Andalusia Susana Díaz, quant a la necessitat de fixar uns límits a la potestat impositiva de les comunitats autònomes, a fi d’evitar el dumping tributari.

Com no, el guant va ser arreplegat per la Presidenta madrilenya Cristina Cifuentes que, amb l’ajuda inestimable dels mitjans de comunicació amb seu a Madrid, es va dedicar a lloar les virtuds del sistema tributari de la capital d’Espanya, passant per alt el gran privilegi que suposa per a eixa comunitat tindre en el seu territori la capitalitat de l’Estat (seu de Ministeris, mitjans de comunicació, empreses més importants, museus i servicis culturals, aeroport com a plataforma intercontinental, amb un  sistema estatal de comunicacions que confluix en la capital…).

La preeminència mediàtica del debat polític entre les dirigents d’Andalusia i Madrid i la negativa del Govern espanyol a establir la retroactivitat del nou sistema de finançament a l’any 2014, varen ser el toc d’alerta sobre la imposició de la dura realitat al joc polític, on la prioritat no passa pels climes de “lleialtat institucional” i la lluita heroica contra les desigualtats i les injustícies socials. No, en política el primer objetiu és la conquista i el posterior manteniment del poder. I, com succeix en l’etapa actual del sistema polític espanyol -on el Govern no disposa d’una majoria absoluta- allò que és prioritari passa per atendre les exigències de les forces polítiques capaces de prestar el seu suport per a governar, o d’aquelles que plantegen reptes poderosos a la integritat del territori espanyol.

En eixe sentit, Ciutadans i Coalició Canària ja varen votar a favor de la investidura de Mariano Rajoy com a President del Govern, cosa que va ser possible amb l’abstenció d’un PSOE que s’havia desfet de Pedro Sánchez i era controlat per l’andalusa Susana Díaz. Com hem dit abans, el Partit Nacionalista Basc desitja establir unes relacions bilaterals amb el Govern espanyol, a l’hora que es deixa voler quan es tracta de l’aprovació dels Pressupostos Generals de l’Estat per a 2017. És clar que els suports d’uns i dels altres s’haurà de pagar amb inversions i privilegis cap als territoris corresponents. A més, caldrà fer partíceps d’eixes inversions i privilegis a les forces sobiranistes catalanes, perquè desistixen del desplegament del “procés” cap a la independència (més virtual que real). El nomenament de Dolors Montserrat com a quota catalana en el Govern espanyol i l’obertura a Barcelona del palauet-residència de la Virreina Soraya, són gestos que avancen la predisposició de Madrid per a contentar el Govern rebeld de Catalunya (la premsa ja anuncia fortes inversions de l’Estat cap a Catalunya).

En l’esmentada reunió amb Soraya Sáenz de Santamaría, Ximo Puig li va traslladar la necessitat que els Pressupostos Generals de l’Estat tingueren sensibilitat amb la Comunitat Valenciana i amb els dèficits acumulats durant anys. No obstant, la correlació de forces polítiques ens porta cap a un nou sistema de finançament semblant al vigent, que va ser aprovat pel Govern socialista de Rodríguez Zapatero; és a dir, un finançament favorable a Canàries (pel suport de Coalició Canària), Andalucia (pels servicis prestats per Susana Díaz en la investidura de Rajoy) i Catalunya (per a intentar la neutralització del “procés”). I no parlem d’Euskadi perquè funciona la mar de bé amb el concert econòmic.

Arribats a este punt, resulta manifesta la incapacitat negociadora de les forces firmants de l’Acord del Botànic que, aferrades al dogma fusterià, tan sols podran vore com passa davant dels seus nassos un nou sistema de finançament autonòmic que, una vegada més, sacrificarà bona part dels béns dels valencians per a donar satisfacció als interessos dels pobles canari, andalús, basc i català. Qui no coneix la idiosincràcia del nacionalisme valencià se sorprén en observar que els quatre diputats de Compromís no es facen valdre a l’hora de condicionar el sentit de les lleis aprovades pel Congrés, cap a una millora de les condicions de vida del poble valencià, així com per a participar en el disseny de la nova planta del sistema constitucional espanyol.

Mes, com “lo que no puede ser, no puede ser, y además es imposible“, només la millora de l’economia, per l’eixida de la crisi, podrà mitigar els efectes nefands del nou-vell sistema de finançament. Això sí, ens deixarem les forces denunciant les desigualtats i les injustícies socials i, sobretot, continuarem parlant de la corrupció… De pena!

(Fotografia: Official Press)

 

¡Se armó el belén!… a la valenciana

Ante las dificultades planteadas por la crisis económica, los políticos españoles y los medios de comunicación nacionales (principalmente, La Sexta) han encontrado un chivo expiatorio: el pueblo valenciano, con sus representantes políticos, su clase empresarial y sus personalidades destacadas, por … Continua llegint

La (im)possibilitat d’un Govern (d’Espanya) a la valenciana

Temps era temps… hi havia una coalició política catalana (CiU) hegemònica al seu territori i que facilitava la formació de governs espanyols, ara del PSOE, després del PP… Amb això, s’oferia estabilitat al sistema constitucional, alhora que s’aconseguien importants avantatges econòmics i de recepció de recursos per a Catalunya.

Ara, això s’ha acabat. Dins d’una legislatura on el PP va obtindre la majoria absoluta, el procés sobiranista mamprés per bona part de la societat civil catalana i que vullgué capitanejar l’Astut Artur Mas, ha trencat qualsevol possibilitat de col·laboració amb el govern del PP de Mariano Rajoy, i porta a la societat catalana cap a un carreró de difícil eixida, tot provocat per una postura maximalista que genera un gran conflicte a l’Estat Espanyol i dividix als catalans.

Les eleccions del 26-J han reiterat l’existència d’un nou marc parlamentari, on el bipartidisme imperfecte d’adés (PP, PSOE, i d’altres forces minoritàries) ha donat pas a una mena de tetrapartidisme asimètric i cojonero (PP-PSOE, més Unidos-Podemos i Ciudadanos), i es fa palés l’aïllament que pateix el partit més votat en els dos últims comicis electorals. L'(ex)secretari general del PSOE Pedro Sánchez s’havia mantingut ferm en el “NO es NO” per a  facilitar el govern de Rajoy formant part d’un govern de coalició, o amb la seua abstenció, al temps que emplaçava al PP a buscar el suport dels seus afins ideològics (tal vegada esta afinitat s’atribuïa a Ciudadanos, partit amb el qual el PSOE va subscriure un acord d’investidura i de govern?, o es tractava del PNB, amb qui els socialistes han col·laborat  a dojo en els governs bascos?).

L’útima guerra de Ferraz dins del Comité Federal ha tingut com a conseqüència l’abstenció dels socialistes al Congrés, per a fer possible el govern de Rajoy i evitar les terceres eleccions. Però una cosa és la investidura del President del Govern d’Espanya i una altra la governabilitat: caldrà aprovar pressupostos, lleis fonamentals, tal vegada, la reforma constitucional… O no, que diu El Gallego. El PP ja té un pacte amb Ciudadanos i Coalición Canaria: 170 escons, quan la majoria absoluta està en 176. Com el ‘grano’ de Mariano ha pujat al ‘tractor’ d’Aitor (PNB), el PP ha pogut comptar amb 175 vots favorables per a aprovar normatives beneficioses per a uns i d’altres. Encara en faltava 1 escó… que va ser entregat pel diputat de Nueva Canarias Pedro Quevedo, a canvi d’altres bons guanys per al poble canari.

Tot i que Compromís té 4 diputats, ningú no ha mirat cap a les terres valencianes per a cercar alguna alternativa favorable a la governabilitat de l’Estat. Per què? Tots han pactat amb tots: Ciudadanos, CC i NC, per a intentar la investidura de Pedro Sánchez. Fins i tot, el PSOE de Zapatero (i del Pacte del Tinell, que establia una línia roja al voltant del PP), va pactar la reforma de l’art. 135 de la Constitució, i el PP va fer lehendakari a Patxi López. El mateix Pedro Sánchez va arribat a acords amb el PP en matèria de lluita antiterrorista i d’altres temes d’Estat

Tots pacten amb tots, tret de Compromís que només pot pactar amb el PSOE (facció Pedro Sánchez) i d’altres forces d’esquerra (l’unica excepció la trobem a les Corts Valencianes amb l’acord unànim de totes les forces parlamentàries a la recerca d’un sistema de finançament just). Per què? La resposta està en el vent de la Història: el nacionalisme valencià s’ha configurat com una força d’esquerra, tot seguint la consigna ideològica de Joan Fuster segons la qual “el País Valencià, serà d’esquerres o no serà” (encara que n’afegia que “és més de dretes que la mare que l’ha parit”).

Per tant, l’estrategia de pactes del nacionalisme valencià l’ha dut a establir coalicions electorals, en primer lloc, amb Esquerra Unida (per a donar la Presidència de la Generalitat a Joan Lerma), i a hores d’ara, amb Podemos (per a donar eixa Presidència a Ximo Puig, i intentar fer President del Govern Espanyol a Pedro Sánchez). Tot dins d’una posició de fort enfrontament amb el PP, sobretot amb la denúncia de pressumptes casos de corrupció a València, la qual cosa ha valgut a la lideresa de Compromís, Mónica Oltra, una important presència mediàtica a les cadenes de televisió d’AtresMedia i Mediaset.

No obstant, la gravetat dels problemes que patix la societat valenciana, haurien de fer reflexionar al conjunt del valencianisme polític sobre la convinença de posar en dubte algun dels dogmes inamobibles i de posar al dia el seu ideari polític:

  • Un sistema de finançament injust on la Comunitat Valenciana és pagana, a pesar de ser pobra (la renda per càpita és inferior a la mitjana espanyola).
  • El tancament d’RTVV, cosa que fa a la valenciana com la única amb llengua pròpia (i sense ella) que no disposa del seu mitjà de comunicació autonòmic.
  • Els entrebancs per a les inversions estatals en infraestructures valencianes, així com l’enllestiment del Corredor Mediterrani, tan important per a l’impuls de l’economia valenciana, mediterrània, espanyola i europea.
  • La manca d’una política estatal en matèria hídrica que facilite l’arribada d’eixe recurs fonamental per al camp valencià.
  • Les conseqüències dolentes del “brexit” que planegen sobre les nostres exportacions, el sector turístic i el fenòmen residencial de britànics al territori valencià.
  • La impossible recuperació (i actualització) del Dret Civil Foral, atesa la vigència dels Decrets de Nova Planta…

Diuen que els periodes de crisis són moments d’oportunitats i de renovació. Precisament, en esta etapa tan complicada en els àmbits valencià, espanyol, europeu i mundial, el nacionalisme valencià podria haver donat un pas fonamental en la seua marxa cap a assolir l’hegemonia política a la Comunitat Valenciana, i jugar un paper decisiu en la política espanyola dins dels eixos següents:

A) El nacionalisme valencià com a agent mediador entre les postures sobiranistes del nacionalisme català (amb qui compartim àmbit lingüístic) i el posicionament centralista del PP, cosa que es podria plasmar en estes reformes:

  • Del sistema de finançament autonòmic, per a evitar disfuncionalitat i injusticies.
  • De la Constitució Espanyola, per a possibilitar un Estat més democràtic i funcional (en lluita contra la corrupció), així com donar resposta a les reivindicacions catalanistes [en faig una proposta a l’entrada #JuntspelSeny en la Cataluña Media (y en España entera) http://wp.me/p5yGMp-3P ].

B) El valencianisme polític com a frontissa entre el PP i el PSOE, amb qui governa la Generalitat Valenciana, en el camí de facilitar els acords que facen possible les reformes abans esmentades, i obrir eixa Segona Transició que ha de donar un nou impuls a la democràcia espanyola.

Considere que una força política que s’anomena nacionalista ha de donar satisfacció a les necessitats del seu poble, per damunt d’algunes qüestions ideològiques (maximalistes, per definició). Evidentment, l’ombra de Fuster és molt llarga i sempre ha suposat un entrebanc insalvable, perquè el moviment polític valencianista tinga com a prioritat absoluta la defensa de la identitat i dels interessos econòmics, socials i culturals del poble valencià.

Al remat, hom continua entonant “el País Valencià serà d’esquerres o no serà” (forever and ever)… i se’m cauen els parèntesis.

 

 

 

 

Entre el ‘Brexit’ y el ‘Catalout’: VLCenicienta.es

Tanto en la vida privada como en la pública, es muy importante la posición que toma una persona o un colectivo dentro del ámbito social o político, allí donde se desarrollan las actividades de los individuos y de los pueblos. Muchas veces, el lugar preeminente se gana a base de codazos y patadas, mentiras, medias mentiras, insinuaciones y, últimamente, con la convocatoria de referendos.
Esto viene a cuento de los procesos secesionistas que se están produciendo en los ámbitos europeo (Brexit) y español (Catalout). Ambos muestran ciertos paralelismos por lo que respecta a la causas de su puesta en marcha:

  • Se trata de entidades políticas ricas que, curiosamente, representan el 20% del PIB de sus respectivos marcos institucionales.
  • Por ello, ambas aportan financiación a las superestructuras donde se insertan.
  • Como consecuencia de la crisis económica han visto recortados sus recursos, lo que les conduce a poner en cuestión su posición solidaria de contribuyentes netos.
  • Fuerzas políticas populistas y nacionalistas protagonizan el crecimiento  de las tendencias centrífugas.

Estos potentes movimientos soberanistas provocan fuertes repercusiones en el conjunto de la Unión Europea y del Estado español y, especialmente, en la Comunitat Valenciana. He aquí algunos argumentos:

  1. Si Cataluña continúa dentro de España, lo hará de una forma más favorable a sus intereses comunitarios. Por ello, es muy probable que su mejoramiento financiero y de recaudación de recursos comunitarios, corra a cargo de los bolsillos de los ciudadanos españoles y valencianos, en una proporción mayor que la actual. Antes de celebrar el referèndum del BrexitCameron de la Isla ya consiguió una posición más beneficiosa dentro de la UE. Nadie duda de que si -como es lógico- Cataluña permanece en España, su gobierno utilizará el importante número de catalanes favorables al Catalout para negociar recursos desde una posición de fuerza, con el objeto de no alimentar a la bestia secesionista.
  2. Por contra, si mediante el procés virtual, Cataluña lograra alcanzar la independencia, dejaría de contribuir al mantenimiento de las llamadas autonomías pobres: Andalucía, Extremadura

Tanto en un escenario, como en el otro, los valencianos tenemos todos los números para salir perjudicados:

  • Con un Reino Unido extracomunitario, y la devaluación de la libra esterlina, se resentirá el turismo británico en la Comunitat Valenciana, así como la exportación de productos valencianos a UK, además de verse afectados los posibles fondos europeos con destino a nuestro territorio.
  • Con una hipotética Cataluña independiente, la Comunitat Valenciana profundizaría en su papel de Cenicienta de España: A pesar de tener un PIB inferior a la media, contribuiríamos a las arcas estatales de una manera más intensa a la realizada hasta ahora (vid. El Informe sobre las balanzas fiscales, entre otros).

Y, centrándonos en el maremágnum español ¿cuál es el lugar que ocupamos los valencianos en el auténtico Juego de Tronos, en la lucha por el poder y el reparto de recursos públicos?

Es evidente que nos encontramos en medio de dos (im)posturas políticas bien arraigadas: la de los líderes autonómicos que, con una mano, reciben los beneficios de nuestra solidaridad y, con la otra, nos niegan un aflojamiento del objetivo del déficit, y la de las autoridades catalanas impulsoras del procés que quieren abandonar su posición solidaria, y lo hacen patente tomando las de Villadiego, en una aventura que, a buen seguro, les debe reportar ganancias económicas y comunitarias (más autonomía, mejor financiación …): El presidente Mariano Rajoy habló con el Molt Honorable Carles Puigdemont, y comprometió 4.200 millones de euros en inversiones para realizar infraestructuras en Cataluña; el PSOE hace tiempo que apuesta por un Estado federal, asimétrico, es decir, un status quo favorable a las expectativas de los catalanes; por no hablar del reconocimiento del derecho a decidir que Podemos y sus confluencias (Compromís, en lugar preeminente) otorgan al pueblo catalán.

A pesar de todo, el posicionamiento político del pueblo valenciano podría influir positívamente en una reestructuración equilibrada de la España constitucional.
El pueblo valenciano, por historia, cultura, potencial económico y posición geográfica (también por tener una lengua propia y compartida), podría representar un papel líder en la nueva etapa que se abre en el panorama político español. Entre Madrid y Barcelona, Valencia posee la virtualidad para actuar como centro mediador, moderador.
Sin embargo, no podemos ser demasiado optimistas en la capacidad de liderazgo de nuestra Comunidad, dada la preeminencia de la política partidista por encima de los intereses generales.

Por ello, los valencianos tenemos que ser conscientes de que, hoy por hoy, ocupamos uno de los espacios inferiores, dentro del gallinero español. Y en esta posición subordinada, somos receptores de buena parte de la entropía que genera el sistema en los ámbitos superiores. Esta inmundicia que nos cae encima, añadida a la autogenerada por nosotros, nos hace invisibles, casi inexistentes, para el resto de España (y más, después del traumático cierre de RTVV).
Si queremos salir a flote, los valencianos tendremos que educar nuestra mirada para conseguir una visión propia, con la que interpretar la realidad (local y global) que nos rodea.

#Valencia: ‘Dos veces leal’, ¿o más corrupta que ninguna?

Del siglo XVII son las “L” a cada lado del escudo de Valencia, simbolizando el título de “dos veces leal”, otorgado por Pedro el Ceremonioso a la ciudad en reconocimiento a la resistencia opuesta por Valencia a Pedro el Cruel de Castilla durante la Guerra de los Dos Pedros (13561365), y le concede el derecho a utilizar sus armas y la corona real.

De un tiempo a esta parte, de uno a otro confín, se ha extendido  la imagen de la Ciudad y el (ex)Reino de Valencia como el territorio más corrupto de España, a pesar de que las cifras indican que Andalucía, Cataluña y Madrid están muy por encima de Valencia en cuanto a número de casos y en importe de lo “mangado”. Bajo la etiqueta cómplice de #lodevalencia, algunos ya están pensando en cambiar en el escudo de Valencia las dos “L” por las dos “C”, de “doblemente corrupta”.

Estas imputaciones de corrupción se atribuyen al PPCV, partido que ha ostentado el gobierno de la Comunidad Valencia durante un largo periodo, pero que, al contrario de lo que sucede en otros ámbitos autonómicos, se extiende a la imagen corrupta de todo el pueblo valenciano.

Como muestra, unos botones:

Julia en la Onda: “¿La paella valenciana lleva chorizo?”

El Intermedio de La Sexta: “Los valencianos llevan la corrupción en sus genes”.

Miguel Ángel Fernández Ordóñez, exgobernador del Banco España: “La CAM es lo peor de lo peor” (¿peor que Caja Castilla La Mancha?, ¿peor que Catalunya Caixa?).

-“Valencia, probablemente el más corrupto gobierno de un país tan corrupto como España…” (Manuel Castells, Redes de indignación y esperanza, pág. 308).

-Especial Fallas de Valencia en el programa Ahora Caigo, de Antena 3. Entre las características más notables del pueblo valenciano está la corrupción, representada por un hombre que lleva una cartera cargada de billetes y chorizos. Para más inri, el presentador de dicho programa es el valenciano Arturo Valls.

ahoracaigo

-Y lo que te rondaré, morena…

¿Quienes están interesados en difundir la imagen de la corrupción en general?:

Los medios de comunicación españoles, que utilizan los casos de corrupción (que llegan bien dosificados como ondas gravitacionales de fenómenos que ocurrieron en un pasado más o menos remoto) para tener maniatada a la clase política. Quitan y ponen líderes y gobernantes, al tiempo que orientan las políticas que deben seguir los partidos políticos y los gobiernos.

La plataforma político-mediática #Democracia_Virtual_Ya (Cuatro, TeleCinco, La Sexta…) cuyo objetivo principal es el debilitamiento de los partidos y el trasvase del debate político desde los parlamentos hacia los platós de televisión. Ahí, la corrupción es el tema estrella en los programa de debate, de humor y en los informativos.

Con ello se produce una degradación del sistema democrático en su conjunto, por la siguientes razones:

  • Los ciudadanos dejan de confiar en sus líderes y representantes políticos.
  • No se permite centrar el debate político en las alternativas reales a las deficiencias inherentes al sistema capitalista.
  • Se cede el timón de la política a los mass media, lo que provoca la espectacularización y frivolización de la misma.

 

Rita-Barbera-Francisco-Camps-Formula1_93750902_423949_1706x960

Imagen, ya viral, de Francisco Camps, expresident de la Generalitat Valencia, por obra y gracia de 169 portadas de El País (declarado no culpable en el juicio de “los trajes”), y Rita Barberá, que fue alcaldesa de Valencia y senadora territorial por las Cortes Valencianas, de la que se pidió su dimisión en vida pese a no haber estado en la situación de investigada. Por cierto, con esta foto se quiso transmitir la idea de corrupción y derroche de los dirigentes valencianos, cuando darse unas vueltas por el Circuito Ricardo Tormo en Ferrari puede costar unos 50 euros.

¿A quién beneficia la imagen de una Valencia corrupta?:

A la España centralista y  autonómica, en su conjunto, incluidos los medios de comunicación, como antes se ha dicho. Es bien sabido que las personas y las colectividades necesitan chivos expiatorios a los que atribuir toda la responsabilidad por los males que afectan a aquellos. Así, Valencia se ha convertido en ese pueblo al que hay que sangrar para que no cese de aportar recursos al resto de España, a pesar de estar dentro del rango de las comunidades pobres (renta per cápita inferior a la media estatal)

A los partidos adversarios del PP, pues con ello consiguen presencia mediática y una posición de fuerza ante la opinión pública, para proseguir el camino hacia la conquista del poder.

A las direcciones del PP de otras comunidades autónomas y a la misma dirección central de dicho partido, para derivar el foco de atención de la presunta corrupción que, por ejemplo, tiene su origen en Madrid (Bárcenas, Gürtel, Púnica…)

 

ritaventanaB

Rita en su ventana

El escritor valenciano Rafael Chirbes, en declaraciones a El Confidencial, desveló la causa de esa imagen de una Valencia corrupta:

El mito de la corrupción de la Comunidad Valenciana ha crecido porque no tenían el mismo poder que otras para frenar las informaciones, pero la Gürtel viene de Madrid“.

DSCF4087

Pues, eso… #lodevalencia, #jodevalencia. Pero… #lovevalencia

 

Cuéntame El Patito Feo (a la valenciana)

IMG_1565

 

¿Por qué afirmamos que la Comunitat Valenciana es El Patito Feo de España, dentro de la charca española?

1.- Por marginación del Estado en cuanto a financiación e inversiones públicas

La Comunitat Valenciana es un caso raro, pues es la única que además de pobre (su renta per cápita está por debajo de la media nacional), es pagana (contribuye en lugar de recibir fondos estatales). Además, el nivel de inversiones del Estado no se corresponde con el peso poblacional y económico de nuestra Comunitat. Todo ello la ha conducido a ser la única que no tiene radiotelevisión pública propia, cuando posee lengua propia. Nadie niega este hecho.

2.- Por percepción negativa de los ciudadanos de las restantes Comunidades Autónomas

Según un estudio de 2011, “… hoy las comunidades que despiertan mayor confianza entre los españoles son las de Madrid (24%), Cataluña (22%) y Andalucía (21%). La Comunidad Valenciana inspira seguridad a solo un 12% de los encuestados, un porcentaje que la sitúa por detrás de vascos, asturianos y casi al mismo nivel de castellano-leoneses y extremeños. Si hacemos la pregunta contraria (comunidades que generan menor confianza), (Cataluña (33%) y el País Vasco (30%) lideran la lista, seguidas por Andalucía (25%), Madrid (20,3%) y… ¡la Comunitat Valenciana (20,1%)! Séptima en mayor confianza y quinta, empatada con la cuarta, en mayor desconfianza… Se puede entender que catalanes y vascos sean vistos de manera suspicaz por un nutrido grupo de españoles o que, al revés, Madrid lo sea igualmente para muchos catalanes y vascos, pero ¿y los valencianos? ¿Qué hemos hecho para ser considerada la quinta (¡casi la cuarta!) comunidad que inspira menor confianza de toda España? Una comunidad que en su himno ‘regional’ especifica que la región vive y trabaja ‘para ofrendar nuevas glorias a España…’ y que no dispone de mayorías políticas nacionalistas […] Para los ‘amigos’ catalanes, la confianza en los valencianos es todavía menor que para la media de los españoles: solo un 10,7% de los encuestados en Cataluña declaran confiar en la Comunitat Valenciana, una confianza mucho menor que la que los catalanes tienen depositada en Madrid (18%) […] Si preguntamos a los habitantes de Cataluña qué comunidades autónomas les generan menor grado de confianza, la primera es Madrid (33%) y la segunda…, la Comunitat Valenciana (30,4%), muy por encima de la tercera (Andalucía, con un 24,2%)” (Josep Vicent Boira, Valencia, La tormenta perfecta, pág. 48).
Por ello, nos preguntamos: ¿Hasta cuándo los valencianos hemos de continuar ofrendando nuevas glorias a España? ¿Hay alguien que aún se crea, en serio, el proyecto de Països Catalans?

IMG_2690
(Patos en el Parque de Marxalenes, Valencia)

3.- En consecuencia, por falta de solidaridad de las demás Comunidades Autónomas

-Desean que continúe ejerciendo el papel de Cenicienta y Patito Feo de España (alguien tiene que continuar pagando el pato).

-¿Agua..? “para los patos”. Ni trasvase del Ebro (Cataluña y Aragón se oponen, como si el agua fuese de su propiedad), ni trasvase Tajo-Segura (García Page, Presidente de Castilla-La Mancha con el apoyo de Podemos, pretendía cargárselo de un plumazo).

4.- Por ser considerada la Comunidad más corrupta

Tal vez, la percepción negativa que se tiene del pueblo valenciano provenga de la idea, tan compartida por el resto de españoles, de que la Comunitat Valenciana es la más corrupta de España. Como muestra, unos botones:

-“Valencia, probablemente el más corrupto gobierno de un país tan corrupto como España…” (Manuel Castells, Redes de indignación y esperanza, pág. 308).

-“La CAM es lo peor de lo peor…” (Miguel Ángel Fernández Ordóñez, cuando era Gobernador del Banco de España).

-“La corrupción está inscrita en los genes de los valencianos” (Un presentador, impresentable) de La Sexta.

… Y se quedan más anchos que largos… Solo se atreven a decir estas cosas del pueblo valenciano porque, desde los tiempos del Conde-Duque de Olivares nos tienen por “más muelles”.

Sin embargo, con datos y números en la mano, ¿alguien puede afirmar seriamente que la corrupción está más extendida en la Comunitat Valenciana que en la Andalucía de los ERE, el fraude multimillonario de los contratos de formación, y la red clientelar que impide la alternancia política en esa comunidad)? ¿Valencia más corrupta que la Cataluña del Molt exHonorable Pujol y de las ‘mordidas’ del 3-4%? ¿Valencia gana a Madrid en materia de corrupción, si tenemos en cuenta dónde está el origen de las tramas Gürtel y Púnica, desde dónde operaba Bárcenas, y cuál era el nivel de corrupción en Caja Madrid?

Otra cosa es que, tanto a las personas físicas como a las jurídicas, siempre les conviene tener a mano un chivo expiatorio que cargue con las culpas de los demás. En materia de corrupción, ha venido bien señalar a la Comunitat Valenciana como la más corrupta, para así continuar progresando, y manteniendo pobre, pagana y sumisa a Valencia. También -o, sobre todo- a Madrid, al Gobierno de España y al PP madrileño y español, para que nuestra Comunitat pagara el pato de los platos rotos ocasionados por la crisis y los casos de corrupción destapados, principalmente, por los medios de comunicación.

En fin… Por la dignidad del pueblo valenciano, este cuento… ¿se ha acabado?