El ‘procés’: Mucho ruido y pocas plumas

Cada vez más, la política española se parece al Juego de la Oca. Aunque el tiempo y la sociedad avancen sin remisión, de vez en cuando tropezamos con determinados obstáculos que nos hacen volver a estadios históricos ya superados.

Podemos pasar por alto los intentos de enmendar los males de la Transición, que alguien pretende identificar con el régimen franquista, de ahí que las fuerzas progresistas en el Congreso de los Diputados hayan propuesto remover los huesos de Franco en un intento de reivindicar la fallida II República y de vencer en la Guerra Civil que ganó un dictador, nombrado Jefe del Estado el 1 de octubre de 1936, y muerto en la cama de forma natural, tras su última aparición en público que tuvo lugar en la plaza de Oriente de Madrid, también un día 1 de octubre, pero de 1975, el mismo día en que nació oficialmente la organización armada GRAPO .

Sin embargo, ya es casualidad que, con la victoria Pedro Sánchez en las primarias socialistas, el PSOE vuelva a la casilla de salida de su convulsa guerra interna, que tuvo lugar en la posada socialista de Ferraz el día 1 de octubre de 2016, cuando el entonces Secretario General (el mismo Pedro Sánchez) fue defenestrado en un patético Comité Federal.

Para un año justo después, el 1 de octubre de 2017, el Molt Honorable President de la Generalitat Catalana Carles Puigdemont, ha anunciado -que no convocado como publicaba la televisión pública española en un alarde de inocencia política-, pues Puigdemont no convoca ya que no firma nada, sino que, con boca nada más, pretende marcar un hito político que, en todo caso, debe plasmarse sobre el papel mediante la utilización de una pluma, o de cualquier otro artilugio destinado al efecto.

Con esta forma de hacer política que tiene el independentismo catalán, en su afán de tirar la piedra y esconder la mano, el procés para la independencia (virtual) de Cataluña, iniciado por el Astut Mas y continuado por su heredero -nombrado a dedo- para establecer la República Catalana, Carles Puigdemont, retorna al punto de origen de la creación de tan extenso, penoso y pesado procés, cargado de anuncios de bravatas y que añade más suspense a la ya de por sí inestable situación política actual.
Así como en el mundo del deporte no hay otra información más que la relativa al Real Madrid (y al Barça, como principal adversario), la Cataluña-que-quiere-decidir ha garantizado su protagonismo exclusivo en la agenda político-mediática española.
De este modo, la vida y los problemas de otras personas y de otros pueblos no existen para los medios de comunicación. Y eso significa un empobrecimiento del sistema democrático, porque la democracia no se reduce a votar de vez en cuando, sino que (para ser más completa) debe conllevar una atención directa a los problemas de la gente, de la mayoría de las personas y colectivos, aunque se trate de entidades minoritarias. Además, las personas y los colectivos solo se sentirán identificados con un sistema que les haga visibles y les reconozca su dignidad individual y colectiva.
El Sr. Puigdemont (y Cia.), deberían ser conscientes de que el resto de los humanos esparcidos por la piel de toro estamos enfermos de bits sobre un proceso soberanista que no para de lanzar anuncios de retos al sistema democrático español y, a la hora de la verdad, esconde la pluma con la que firmar la convocatoria de un referéndum solo anunciado, a la manera de Artur Mas, su tutor político, experto en marear la perdiz en estos asuntos. Si lo necesario para cumplir su destino supremo es una buena pluma, seguro que, con una buena campaña en las redes sociales, podrá obtener alguno de los modelos más sobresalientes.

Por otra parte, el marco elegido para la Anunciación (del -presunto- referéndum) no puede resultar más adecuado: El Pati dels Tarongers de la Generalitat de Catalunya señala el papel asignado a la Comunidad naranjera por excelencia: la Valenciana, la única pobre (cuya renta per cápita es inferior a la media española), que termina por ser pagana (es contribuyente según el sistema de financiación autonómica).

 

20150715_202921

Ortifus, portada del libro El finançament valencià, de Vicent Cucarella

Pues, el procés solo puede acabar de dos formas, ambas negativas para los intereses del pueblo valenciano:

  • Aunque resulte fallido, en cuanto a la consecución de la independencia de Cataluña, ha tiempo que no cesa de chorrear el grifo de las inversiones del Estado hacia esa Comunidad Autónoma.
  • Si, por una de esas casualidades de la vida, las fuerzas soberanistas lograran la casi imposible desconexión catalana de España, Cataluña saldría del marco de las comunidades contribuyentes al sistema autonómico, con lo que se incrementaría la presión contributiva sobre la Comunidad Valenciana, la más pobre de las paganas, pero a la que el Estado Español siempre ha tenido por más muelle.

Una vez las fuerzas anunciantes del apocalipsis catalán han abandonado el escenario del crimen (contra la Constitución Española), queda solo en el Pati dels Tarongers Armando, el pollo valenciano, corriendo de un lado para otro sin cabeza, desplumado, y cuyo único destino ha de ser condimentar la paella que será ofrecida en homenaje a catalanes, vascos, canarios, y “españoles todos”.

(Fuente de la fotografía: eldiario.es)

 

El ‘procés’ de desconnexió d’Espanya, a la valenciana

Soraya va obrir el seu palauet a Barcelona com a Virreina de Catalunya. Vicepresidenta d’un govern on brilla la absència descarada de Ministres valencians -i de Secretaris d’Estat, etc.-, feia un gest de complicitat cap a les forces patrocinadores del procés de la desconnexió (virtual) amb Espanya que, com a mínim tindrà els efectes següents:

  • Posar en primer pla de la política espanyola l’Agenda Catalana.
  • Aconseguir beneficis financers i d’inversions, així com privilegis comunitaris per a Catalunya, en el camí d’apaivagar el conflicte polític plantejat per les forces sobiranistes, i de facilitar el sempitern encaix de Catalunya amb Espanya.

Com a reposta, l’hereu polític d’Astut I va convocar els membres insurgents de la Taula Rodona de la Terra Mitjana (dividida en dos sensibilitats polítiques).

Mes, com assenyalava a l’article Ni financiación, ni RTVV, ni ministros: El pueblo valenciano, fuera de la Constitución  { http://wp.me/p4n4JW-h9 }, si hi ha un poble que està desconnectat d’Espanya, este és el poble valencià, fonamentalment, per estes raons:

  1. Infrafinançament: la renda per càpita de la Comunitat Valenciana és inferior a la mitjana espanyola, però els valencians hem d’aportar fons a la resta de Comunitats, fins i tot a aquelles que són més riques que la nostra (eixa connexió financera sempre ha funcionat la mar de bé).
  2. Escassa inversió estatal per a infraestructures valencianes, així com els entrebancs en l’enllestiment del Corredor Mediterrani, tan important per a l’impuls de l’economia valenciana, mediterrània, espanyola i europea.
  3. Desaparició del sistema financer valencià (Bancaixa, CAM, Banc de València…).
  4. Desconnexió hídrica de l’Ebre i, si ens descuidem, del Tajo.
  5. Desconnexió de l’alta velocitat entre Castelló i Alacant, així com del Corredor Mediterrani.
  6. Desconnexió d’RTVV, de manera que la valenciana és l’única comunitat que no té radiotelevisió pròpia.

Algunes veus volen justificar l’aflebiment del Partit Popular de la Comunitat Valenciana respecte de la direcció central del PP, i de la nostra Comunitat cap a Espanya, amb els casos de corrupció que s’imputen a dirigents dels populars valencians. No obstant, com va assenyalar el malaguanyat Rafael ChirbesEl mito de la corrupción de la Comunidad Valenciana ha crecido porque no tenían el mismo poder que otras para frenar las informaciones, pero la Gürtel viene de Madrid“.. Això, a més, es fa evident pel fet que Madrid és el centre de la Gürtel i de la Púnica, i en canvi el Govern d’Espanya té cinc flamants ministres madrilenys.

El maltractament objectiu que patix la Comunitat Valenciana troba les seues arrels en la Història, i es nodrix de les actituds actuals del poder central. En eixe sentit, cal destacar que el Regne de València va ser l’únic territori de la Corona d’Aragó que, després de la derrota en la batalla d’Almansa i la instauració dels Decrets de Nova Planta, no va recuperar el seu Dret Civil Foral, al contrari que Aragó, Catalunya i les Illes Balears que sí que el tornaren a gaudir. I això no és tan sols una cosa del passat, sinò que té unes repercusions jurídiques en el present, com ara la denegació pels Alts Tribunals de l’Estat del dret de les Corts Valencianes a legislar en matèria de dret civil (custòdia compartida, per exemple).

Però, a banda de constatar l’històric i actual Memorial de Greuges del nostre poble, els valencians també hem de fer autocrítica, entre d’altres qüestions, per no haver sabut contraposar al poder central, i centralista, una força capaç de vertebar la societat valenciana i de plantar cara als reptes que constrenyen el benestar i la prosperitat del nostre poble. Així, de l’actual marc de debilitat polític al sistema parlamentari espanyol de ben segur que eixiran beneficiats els pobles:

  • Català (per les raons que hem dit adés).
  • Canari (pel pacte de Coalició Canària amb el PP).
  • Basc (el tractor que demanava Mariano Rajoy va cap a Euskadi a repartir el gra que volia Aitor Esteban del PNB, a canvi de l’aprovació dels Pressupostos de l’Estat).
  • Andalús (pels servicis prestats per Susana Díaz en la investiura de Rajoy).

Amb això, una força d’obediència valenciana com Compromís deixa passar l’oportunitat de condicionar positivament el marc legislatiu i les possibles reformes de la Constitució Espanyola, a més de corregir el tractament injust cap a la Comunitat Valenciana, abans esmentat. Com sempre, qualsevol postura reivindicativa quedarà reduïda a les protestes i a les lamentacions, a la batalla dialèctica sense plasmació en la realitat. Una realitat que, com sempre, ens portarà la infame marginació del poble valencià.

D’esta manera, “el País Valencià serà [molt] d’esquerres”… però serà hemiplègic, i pagà. I si no hi ha res que ho impedisca, convertirem el conte (i els comptes) de La Ventafocs (a la valenciana) {http://wp.me/p4n4JW-hO } en La història interminable.

(Il·lustració: Sileno a l’exposició del Museu ABC. Quin és el territori peninsular invisible?)

La (im)possibilitat d’un Govern (d’Espanya) a la valenciana

Temps era temps… hi havia una coalició política catalana (CiU) hegemònica al seu territori i que facilitava la formació de governs espanyols, ara del PSOE, després del PP… Amb això, s’oferia estabilitat al sistema constitucional, alhora que s’aconseguien importants avantatges econòmics i de recepció de recursos per a Catalunya.

Ara, això s’ha acabat. Dins d’una legislatura on el PP va obtindre la majoria absoluta, el procés sobiranista mamprés per bona part de la societat civil catalana i que vullgué capitanejar l’Astut Artur Mas, ha trencat qualsevol possibilitat de col·laboració amb el govern del PP de Mariano Rajoy, i porta a la societat catalana cap a un carreró de difícil eixida, tot provocat per una postura maximalista que genera un gran conflicte a l’Estat Espanyol i dividix als catalans.

Les eleccions del 26-J han reiterat l’existència d’un nou marc parlamentari, on el bipartidisme imperfecte d’adés (PP, PSOE, i d’altres forces minoritàries) ha donat pas a una mena de tetrapartidisme asimètric i cojonero (PP-PSOE, més Unidos-Podemos i Ciudadanos), i es fa palés l’aïllament que pateix el partit més votat en els dos últims comicis electorals. L'(ex)secretari general del PSOE Pedro Sánchez s’havia mantingut ferm en el “NO es NO” per a  facilitar el govern de Rajoy formant part d’un govern de coalició, o amb la seua abstenció, al temps que emplaçava al PP a buscar el suport dels seus afins ideològics (tal vegada esta afinitat s’atribuïa a Ciudadanos, partit amb el qual el PSOE va subscriure un acord d’investidura i de govern?, o es tractava del PNB, amb qui els socialistes han col·laborat  a dojo en els governs bascos?).

L’útima guerra de Ferraz dins del Comité Federal ha tingut com a conseqüència l’abstenció dels socialistes al Congrés, per a fer possible el govern de Rajoy i evitar les terceres eleccions. Però una cosa és la investidura del President del Govern d’Espanya i una altra la governabilitat: caldrà aprovar pressupostos, lleis fonamentals, tal vegada, la reforma constitucional… O no, que diu El Gallego. El PP ja té un pacte amb Ciudadanos i Coalición Canaria: 170 escons, quan la majoria absoluta està en 176. Com el ‘grano’ de Mariano ha pujat al ‘tractor’ d’Aitor (PNB), el PP ha pogut comptar amb 175 vots favorables per a aprovar normatives beneficioses per a uns i d’altres. Encara en faltava 1 escó… que va ser entregat pel diputat de Nueva Canarias Pedro Quevedo, a canvi d’altres bons guanys per al poble canari.

Tot i que Compromís té 4 diputats, ningú no ha mirat cap a les terres valencianes per a cercar alguna alternativa favorable a la governabilitat de l’Estat. Per què? Tots han pactat amb tots: Ciudadanos, CC i NC, per a intentar la investidura de Pedro Sánchez. Fins i tot, el PSOE de Zapatero (i del Pacte del Tinell, que establia una línia roja al voltant del PP), va pactar la reforma de l’art. 135 de la Constitució, i el PP va fer lehendakari a Patxi López. El mateix Pedro Sánchez va arribat a acords amb el PP en matèria de lluita antiterrorista i d’altres temes d’Estat

Tots pacten amb tots, tret de Compromís que només pot pactar amb el PSOE (facció Pedro Sánchez) i d’altres forces d’esquerra (l’unica excepció la trobem a les Corts Valencianes amb l’acord unànim de totes les forces parlamentàries a la recerca d’un sistema de finançament just). Per què? La resposta està en el vent de la Història: el nacionalisme valencià s’ha configurat com una força d’esquerra, tot seguint la consigna ideològica de Joan Fuster segons la qual “el País Valencià, serà d’esquerres o no serà” (encara que n’afegia que “és més de dretes que la mare que l’ha parit”).

Per tant, l’estrategia de pactes del nacionalisme valencià l’ha dut a establir coalicions electorals, en primer lloc, amb Esquerra Unida (per a donar la Presidència de la Generalitat a Joan Lerma), i a hores d’ara, amb Podemos (per a donar eixa Presidència a Ximo Puig, i intentar fer President del Govern Espanyol a Pedro Sánchez). Tot dins d’una posició de fort enfrontament amb el PP, sobretot amb la denúncia de pressumptes casos de corrupció a València, la qual cosa ha valgut a la lideresa de Compromís, Mónica Oltra, una important presència mediàtica a les cadenes de televisió d’AtresMedia i Mediaset.

No obstant, la gravetat dels problemes que patix la societat valenciana, haurien de fer reflexionar al conjunt del valencianisme polític sobre la convinença de posar en dubte algun dels dogmes inamobibles i de posar al dia el seu ideari polític:

  • Un sistema de finançament injust on la Comunitat Valenciana és pagana, a pesar de ser pobra (la renda per càpita és inferior a la mitjana espanyola).
  • El tancament d’RTVV, cosa que fa a la valenciana com la única amb llengua pròpia (i sense ella) que no disposa del seu mitjà de comunicació autonòmic.
  • Els entrebancs per a les inversions estatals en infraestructures valencianes, així com l’enllestiment del Corredor Mediterrani, tan important per a l’impuls de l’economia valenciana, mediterrània, espanyola i europea.
  • La manca d’una política estatal en matèria hídrica que facilite l’arribada d’eixe recurs fonamental per al camp valencià.
  • Les conseqüències dolentes del “brexit” que planegen sobre les nostres exportacions, el sector turístic i el fenòmen residencial de britànics al territori valencià.
  • La impossible recuperació (i actualització) del Dret Civil Foral, atesa la vigència dels Decrets de Nova Planta…

Diuen que els periodes de crisis són moments d’oportunitats i de renovació. Precisament, en esta etapa tan complicada en els àmbits valencià, espanyol, europeu i mundial, el nacionalisme valencià podria haver donat un pas fonamental en la seua marxa cap a assolir l’hegemonia política a la Comunitat Valenciana, i jugar un paper decisiu en la política espanyola dins dels eixos següents:

A) El nacionalisme valencià com a agent mediador entre les postures sobiranistes del nacionalisme català (amb qui compartim àmbit lingüístic) i el posicionament centralista del PP, cosa que es podria plasmar en estes reformes:

  • Del sistema de finançament autonòmic, per a evitar disfuncionalitat i injusticies.
  • De la Constitució Espanyola, per a possibilitar un Estat més democràtic i funcional (en lluita contra la corrupció), així com donar resposta a les reivindicacions catalanistes [en faig una proposta a l’entrada #JuntspelSeny en la Cataluña Media (y en España entera) http://wp.me/p5yGMp-3P ].

B) El valencianisme polític com a frontissa entre el PP i el PSOE, amb qui governa la Generalitat Valenciana, en el camí de facilitar els acords que facen possible les reformes abans esmentades, i obrir eixa Segona Transició que ha de donar un nou impuls a la democràcia espanyola.

Considere que una força política que s’anomena nacionalista ha de donar satisfacció a les necessitats del seu poble, per damunt d’algunes qüestions ideològiques (maximalistes, per definició). Evidentment, l’ombra de Fuster és molt llarga i sempre ha suposat un entrebanc insalvable, perquè el moviment polític valencianista tinga com a prioritat absoluta la defensa de la identitat i dels interessos econòmics, socials i culturals del poble valencià.

Al remat, hom continua entonant “el País Valencià serà d’esquerres o no serà” (forever and ever)… i se’m cauen els parèntesis.

 

 

 

 

Cuando media Cataluña ocupaba Cataluña entera

 

Tanto el 9-N como el 27-S, las urnas de cartón y las de poliuretano acogieron en su seno cerca de 1.800.000 papeletas favorables al inicio del procés soberanista. Esos resultados significan, en ambos casos, un porcentaje inferior al 50% del electorado catalán. Pero, por otra parte, ponen de manifiesto que existe un proceso de enquistamiento del electorado catalán, en pro y en contra de la independencia, es decir, “ha ocurrido lo que el propio Artur Mas decía temer [en TV3] acerca de las consecuencias de un referéndum de autodeterminación, cuando se manifestaba contrario a su celebración porque ‘dividiría al país en dos'” (Josep Borrell y Joan Llorach, Las cuentas y los cuentos de la independencia).
A todo eso, los líderes catalanistas han participado decisivamente en la construcción de la España constitucional (Miquel Roca fue padre de la Constitución y los catalanes la votaron favorablemente con una mayoría aplastante), en la confección de Gobiernos de España (tanto del PSOE como del PP), así como en el diseño del sistema de financiación autonómica vigente (propuesto por el expresidente Zapatero y consensuado con el Govern). Ello, ha facilitado la consolidación del régimen democrático en España, al tiempo que ha servido para que Cataluña obtuviera beneficios en cuanto a profundización de la autonomía y recursos destinados a su territorio.

padres_constitucion (II)
(Fuente: http://www.fuenterrebollo.com)

Con motivo de la crisis, la clase política catalanista ha querido traspasar los efectos nocivos de aquella al poder español, especialmente al PP como partido que representa la unidad de España, que presentó (junto con el Defensor del Pueblo, entre otros) recurso contra el Estatut, y contra el cual se levantó el muro de silencio obra del Pacte del Tinell.
Sin embargo, el volumen de las voces soberanistas ha subido de tono cuando se han destapado las tramas de corrupción que señalan al partido que ha gobernado Cataluña durante más de treinta años, como una de las mayores castas extractivas de la política europea, con el exHonorable Jordi Pujol al frente, junto con su familia numerosísima respecto de la que no se conocen los lazos de unión con su ahijado político, Artur Mas.
Ahora, Cataluña -en contra de lo antes deseado por Mas- ha sufrido una ruptura en su cuerpo social de difícil restañamiento. Sin poseer ni la mayoría cualificada para reformar el Estatut, ni la mayoría de votos como para ganar las elecciones plebiscitarias, que organizaron bajo la etíqueta de Junts pel Sí, las fuerzas catalanistas neoindependentistas proclaman la República Catalana, dentro de la XI legislatura (?), en boca de la Presidenta del Parlament Carme Forcadell. Y, para hacer realidad sus ilusiones, buscan desesperadamente el apoyo de la CUP, una formación anticapitalista y antiespañola, que no pega ni con cola con el partido conservador y reformista de-toda-la-vida de Mas-Pujol.

A pesar de utilizar las herramientas democráticas (tampoco podemos olvidar que Hitler alcanzó el poder a través de las urnas), la imposición de la hoja de ruta de la mitad del sector independentista al resto de la sociedad catalana, tiene su correlato en la descripción que Jaime Gil de Biedma hacía de la situación opresiva generada por el franquismo: Media España ocupaba España entera, dijo.
Además de lograr ‘dividir al país en dos’, Mas ha conseguido destruir la eterna coalición con la Unió Democràtica de Catalunya de Duran i Lleida, y una pérdida notable y progresiva de su apoyo electoral, motivo por el que ha terminado en brazos de la ERC de Oriol Junqueras, primero, y en los de la CUP, últimamente.
No satisfechos con poner los fundamentos del apartheid catalán, las fuerzas soberanistas han querido plasmar su filosofía escisora a la hora de distribuir los escaños en el Parlament, de manera que se visualice claramente la división entre ellos y el resto de partidos políticos con representación parlamentaria.
Los vientos huracanados que nos ha traído la crisis económica, junto con el aroma fétido de la trama corrupta, han conseguido que el seny, tradicionalmente asignado a la sociedad catalana en conjunto y, particularmente a su clase política, se transforme en la rauxa, también imputada, puntualmente, al carácter catalán. Alguien, de entre las fuerzas soberanistas, ha de poner el seny necesario para frenar la rauxa que divide a los catalanes en dos mitades, que puede iniciar la espiral de la desobediencia entre cada una de las dos mitades de la sociedad catalana, y que causa desasosiego entre los diferentes pueblos que integran el Estado español.
Hay una tarea pendiente y urgente que realizar: la nueva aprobación de un sistema de financiación autonómica que sea justo y que garantice el Estado del Bienestar para todos. En cuanto a lo demás, así como hay una disposición adicional primera de la Constitución, que mira al pasado (hacia los “derechos históricos de los territorios forales”, también puede existir una disposición adicional quinta (junto con las disposiciones transitorias que correspondan), que mire al futuro, a la realidad de una Cataluña que renueva sus vínculos con una España plural, justa y solidaria.
Hasta aquí podéis leer… De momento…
(Más en Se le está pasando el arroz (a #JuntspelSeny, de la Tierra Media { http://wp.me/p5yGMp-3P }, del blog podemoslaespiral.wordpress.com).

N’Astut Mas ens ensenya la ploma, per fi!

20140928_000642
Ja ho ha fet! ‘MoisèsMas ha convocat el seu poble per a mamprendre l’Èxode que l’ha de dur a votar, o no, sobre un futur d’independència, o no. Tot reivindicant la figura bíblica de King David, llança la seua ona(da) sobiranista contra l’Estat espanyol, a l’espera de recollir els fruits desitjats: independència i/o diners.
Mentre, a la Comunitat Valenciana aguantem com podem la riuada informativa que ve del Nord.
Uns, considerem que res de bo ha de portar als valencians esta moguda catalanista. Convertit en la nova frontera d’Espanya (real o virtual), el poble valencià eixirà como el Gran Pagano d’Espanya. Altres valencians, en canvi, veuen amb bons ulls l’intent secessionista català, en tant que nacionalistes i/o demòcrates que fan palesa la seua solidaritat amb el moviment nacional català. Tot sense pensar en les conseqüències que això pot tindre sobre els interessos comunitaris valencians. Tal vegada, pensen i actuen d’esta manera perquè el seu nacionalisme patix d’un estrabisme que el fa desviar la mirada cap al Nord.
Per si cal aclarir algun dubte al respecte, ací es transcriuen les paraules d’Alfred Bosch , portaveu d’ERC al Congrés dels Diputats, al diari La Razón, el dia 19-4-14: “A nivel cultural [la independència de Catalunya] para España significaría dejar de cuestionarse si ha de ser plural o no. Es posible que al no estar nosotros en el Congreso no se diera ese permanente llamamiento a hacer las cosas de otra manera, en otro idioma y a tener en cuenta a otro país u otra nación, como es el caso de Cataluña. Yo creo que eso podría dar una cierta tranquilidad a la nación española y no estaría en un interrogante permanente. Creo que hay mucha gente en España que eso lo agradecería“.
És a dir, valencians i balears (i bascos, i gallecs, i aragonesos…) dins de l’Espanya defintiva, i no una Espanya qualsevol, sinó una Espanya uniforme i centralista, sense cap signe de pluralisme, castellana, tranquil·la!
Malgrat això, no hem de creure que, amb la utilització de la rutilant ploma, Mas & Cia. deixen de costat la matraca ideològica dels Països Catalans. No. Perquè, tot i que de iure i de facto, la suposada independència està destinada a una Catalunya estrictament catalana (sense valencianets ni balears), com que els valencians i els balears parlem català, som catalans, per dogma de fe, i prou!. I ací no hi ha cap dret a decidir, ni cal atendre l’opinió, gairebé unànim, del poble valencià que no se sent català, de cap de les maneres.
Comptat i debatut, els valencians, hem de protegir el nostre fràgil veler d’eixe cant de sirenes que ens porta el (pre)potent vent de Tramuntana. Sense oblidar el fatídic vent de Ponent que “marcix la collita… i lo cor debilita”.

Un boli per Aket-hom(e), sisplau!

Firmeu la convocatòria del referèndum, ja! No afegiu més suspens a esta interminable Pasión de Catalanes! De ben segur que guanyarem en salut democràtica.
Així com en el món de l’esport no hi ha una altra informació més que la relativa al Reial Madrid (i al Barça, com a principal adversari), la Catalunya-que-vol-decidir s’ha garantit el seu protagonisme exclusiu en l’agenda político-mediàtica espanyola, amb l’ajuda inestimable d’una Escòcia on s’ha cuit el “no” a la independència a canvi d’una major autonomia que, en un principi, li va negar Cameron de la Isla (Carlos Herrera, dixit).
D’esta manera, la vida i els problemes d’altres persones i d’altres pobles no existixen per als mitjans de comunicació. I això significa un empobriment del sistema democràtic, perquè la democràcia no es reduix a votar de tant en tant, sinó que (per a ser més completa) ha de comportar una atenció directa als problemes de la gent, de la majoria de les persones i col·lectius, tot i que s’hi tracte d’entitats minoritàries. A més, les persones i els col·lectius tan sols se sentiran identificats amb un sistema que els faça visibles i els reconega la seua dignitat individual i col·lectiva.
Molt Honorable Sr. Mas, estem malalts de bits sobre un procés sobiranista que, adés va dibuixar la “V” (de “victòria”, de “votar”, de “voluntat”…) en els carrers, i ara amaga la “b” del “boli” que cal per a signar la convocatòria d’un referèndum anunciat fa un bon grapat de mesos.
Si allò que necessiteu per a acomplir el vostre destí suprem és un bon boli (o una bona ploma), estem convençuts que, amb una bona campanya a les xarxes socials, en podeu tindre dels models més assenyalats.
I que l’Altre Home (President) se’n vaja ben tranquil a la Xina!..

Maror a la rive gauche

Representació de l’òpera valenciana Maror (del mestre Manuel Palau i del poeta Xavier Casp) al Palau de les Arts Reina Sofia. València, 30-4-14. Les procel·loses aigües de la rive gauche  espanyola baixen tèrboles, un mes ençà (i més enllà) de la celebració de … Continua llegint