Valencians a París: Els Borja

20141102_105943
Fins al 15 de febrer de 2015, es pot visitar al Museu Maillol de París l’exposició “Els Borja i el seu temps“. Allí, s’han juntat obres d’artistes cabdals en la Història de l’Art: Leonardo da Vinci, Miquel Àngel, Ticià, Paolo de San Leocadio, Pinturicchio, Metsys, Lucas Cranach el Vell… Hi ha, també, els retrats dels papes valencians Calixte III i Alexandre VI, atribuïts a Joan de Joanes, així com quadres que representen els fills de l’últim papa Borja: César, Lucrècia… A més, s’hi pot contemplar una representació de Sant Vicent Ferrer, personatge fonamental en la resolució del Cisma papal, i en l’elecció de la dinastia que hauria de regnar sobre la Corona d’Aragó i l’Espanya dels Reis Catòlics.
La societat parisina s’ha fet ressó d’esta exposició i, fins i tot, un programa de ràdio ha debatut sobre estes personalitats valencianes. El programa es diu “L’heure du crime“, cosa que ens pot donar una idea al voltant de les imatges que projecta esta extraordinària família valenciana, que va protagonitzar una període ple d’esdeveniments històrics d’àmbit global: la conquesta del Regne musulmà de Granada, l’expulsió dels jueus d’Espanya, el descobriment d’Amèrica, l’invenció de la imprempta, la Reforma Protestant, les guerres per l’hegemonia del territori italià, els inicis del Renaixement artístic, etc.
El títol d’este programa de ràdio ens assenyala per on van els tirs a l’hora de tractar “La véritable histoire des Borgia“. “L’intrigue, le poison, le crime, l’inceste: tous ces ingrédients ont, despuis des siècles, fasciné créateurs, écrivains et cinéastes”, diu l’especial de Le Figaro confeccionat per a l’ocasió. I, efectivament, l’exposició contempla, a més de les obres del període borgià, exemplars de les obres literàries de Victor Hugo i Alexandre Dumas sobre els Borja, una referència a l’òpera de Donizetti Lucrezia Borgia, i un bon grapat de cartells de pel·licules al respecte.
Com tots els personatges històrics, com totes les persones, podem trobar llums i ombres en les seues vides, en les seues accions. En els Borja, ha predominat la llegenda negra, promocionada pels seus adversaris polítics i religiosos, la qual s’ha estés al llarg del temps. Tal vegada, també hi juga una qüestió de morbositat estètica.
No obstant, a poc a poc, s’hi va imposant una altra imatge, més positiva, d’esta família valenciana que va conquerir els Principats polític i espiritual de l’època que els va tocar a viure. Així, hom destaca el mecenatge artístic que varen mamprendre amb les figures artístiques cabdals del Renaixement, la seua creativa estratègia política per a intentar reviscolar l’Imperi Romà, amb la identificació i unificació dels poders militar i espiritual, l’elaboració de les bules que van marcar el repartiment del Nou Món entre els Regnes d’Espanya i Portugal, a més de la influència que César Borja va excercir sobre Maquiavel a l’hora de redactar el seu Príncep.

LUCRECIA

Un floc de cabells (de Lucrècia?), com una mena de relíquia exposada a París

Atés tot això, sembla mentida que els valencians no valorem com cal l’existència d’estos personatges que varen eixir de les nostres terres per a deixar la seua forta petja en les fulles de la Història de la Humanitat. Només es pot entendre este fenòmen de la indiferència o de l’oblit cap a les figures senyeres del poble valencià, si partim de la base que -com digué Josep Vicent Marqués– la nostra consciència com a poble és “fosca”, com si haguérem interioritzat la llegenda negra que plana sobre estes figures històriques tan nostrades, així com les llegendes actuals (sempre les llegendes estan fonamentades en algun fet real) que volen encolomar-nos el paper de boc expiatori de les trames corruptes d’Espanya. Al remat, arribem a sentir-nos avergonyits dels nostres líders (històrics i actuals) i de la nostra identitat comunitària.
A altres llocs, els mitjans de comunicació escamparien l’esdeveniment al vent del món, i diferents entitats cíviques i culturals ja estarien organitzant viatges turístics per a vore eixa estupenda exposició, a banda de visitar la ciutat que sempre ens queda com a últim reducte de les nostres frustracions col·lectives (Tal vegada, a Catalunya algú ja estarà pensant sobre estes idees, donat que tant al catàleg de l’exposició, com a l’especial de Le Figaro, i al programa de ràdio, s’adjudica la naturalesa de “catalans” per als membres de la família Borja).
Els valencians hem de sentir-nos identificats amb els personatges que són nostres i que han contribuït a modelar la nostra identitat com a poble, al temps que han protagonitzat papers cabdals en la història comuna de la humanitat. Amb totes les llums i les ombres que hom vullga atribuir-los, com ho pot atribuir a qualsevol ésser humà.
També tenim una llarga tasca per a aglutinar la societat civil i, per això, cal que ens deslliurem de l’autoodi que ens paralitza en la nostra marxa cap al progrés i el benestar social, al temps que difumina la nostra imatge com a poble particular, tot i que incardinat en l’àmbit global que compartim amb la resta del gènere humà.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s