Posiciona-miento

En la vida privada i en la pùblica, és molt important la posició que pren una persona o un col·lectiu dins de  l’àmbit social o polític, allà on es despleguen les activitats dels individus i dels pobles. Moltes vegades, el lloc preeminent es guanya amb colzades i cametes, mentides, mitges mentides, insinuacions, convocatòria de referèndums, i la resta d’habilitats que permet el joc brut.

Així, quan a la Comunitat Valenciana patim una forta retallada en la prestació de servicis públics i hem de vendre bona part del nostre patrimoni públic, el Sr. Monago, el Barón Rojo dels conservadors espanyols, s’ha permet el luxe d’anunciar una davallada d’impostos als ciutadans extremenys. President d’una de les comunitats autònomes líders quant a la recepció del fons solidari, nodrit amb els recursos que provenen de les comunitats aportadores (la valenciana, entre les principals), s’ha quedat més ample que llarg proclamant la bona nova: “això ho pague jo!.

D’altra banda, Mr. Mas, president d’una altra comunitat aportadora de recursos, repta l’Estat espanyol amb la convocatòria d’un referèndum sobiranista. Enlairant les banderes del greuge que representa l’actual règim de finançament autonòmic, la Sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, i encoratjat per l’èxit de la celebració de la Diada  de l’11 de setembre de 2012, ha aconseguit més inversions de l’Estat i s’ha garantit una presència diària, extensa, i intensa, als mitjans de comunicació (Pasión de Catalanes, anomena Carlos Herrera este fenòmen mediàtic).

I, quin és el lloc que ocupem els valencians en l’autèntic Joc de Trons, en la lluita pel poder i el repartiment de recursos públics? És evident que ens trobem al bell mig de dos (im)postures polítiques ben arrelades: la del Barón que, amb una mà, rep la nostra solidaritat i, amb l’altra, ens nega un afluixament de l’objectiu del dèficit, i la del Molt Honorable President que vol abandonar l’equip solidari, i ho fa palés i manifest agafant el camí d’una aventura que, de ben segur, li ha de reportar guanys econòmics i comunitaris (més autonomia, millor finançament…): Rajoy ja ha quedat per a parlar-ne i el PSOE fa temps que aposta per un Estat federal, asimètic, és a dir, un status quo favorable a les expectatives dels catalans.

El poble valencià, per història, cultura, potencial econòmic i posició geogràfica (també per tindre una llengua pròpia i compartida), podria representar un paper capdavanter en la nova etapa que s’obre en el panorama polític espanyol. Entre Madrid i Barcelona, València té la virtualitat per a actuar com a centre mitjancer, moderador.

No obstant, els valencians hem de ser conscientes que, ara per ara, ocupem un dels espais inferiors, dins del galliner espanyol. I en esta posició subordinada, som receptors de bona part de l’entropia que genera el sistema en els àmbits superiors. Esta immundícia que ens cau al damunt, afegida a la autogenerada per nosaltres, ens fa invisibles, quasi inexistents, per a la resta d’Espanya.

Però hi ha qui, mentre assenyala les nostres vergonyes col·lectives, aprofita per a agafar-nos (p)els ous a fi d’arrear-se una bona tortilla española.

(Foto: Levante-EMV, 25-4-14)

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s