Representació de l’òpera valenciana Maror (del mestre Manuel Palau i del poeta Xavier Casp) al Palau de les Arts Reina Sofia. València, 30-4-14.
Les procel·loses aigües de la rive gauche espanyola baixen tèrboles, un mes ençà (i més enllà) de la celebració de les eleccions al Parlament Europeu.
L’increment de vots significatiu de l’esquerra republicana i sobiranista catalana (a costa de la dreta de l’acòlit Artur Mas) i, sobretot, la irrupció punyent de Podemos, amb Pablo Iglesias en pla super star, han provocat un fort sotrac en el PSOE (i PSC), i sembla que també n’ha estat darrere de la dimissió de Willy Meyer, cap de llista d’una Izquierda Unida que no ha aconseguit aglutinar tota la pluralitat que hi ha a l’esquerra dels socialistes.
Així com la promesa de Tonet (a qui donaven per mort en un naufragi) acaba unida en matrimoni a son pare Toni, en el llibret de Maror, bona part de l’electorat de l’esquerra clàssica ha sigut seduïda pels cants de les sirenes sobiranistes i indignades. Només el temps dirà si estos nous vincles arriben a rams de beneir.
I d’aquella maror ençà, la crònica d’un naufragi anunciat: el d’Alfredo Pérez Rubalcaba. Amb ell se’n va un polític llest i controvertit que, amb la responsabilitat que es predica dels anomenats hòmens d’estat, ha sincronitzat el full de ruta de la seua dimissió amb les fites de l’abdicació de Juan Carlos I i la proclamació de Felip VI. Fins i tot, la crònica del seu abandonament ha representat una mena de contraprogramació mediàtica de la resolució judicial sobre la imputació de la Infanta Cristina.
Nous vents fan camins duptosos per la mar on solquen els vells vaixells de Guerra i Cayo. Que els seus jóvens almiralls els (ens) duguen a bon port, o al naufragi, serà motiu d’altres cròniques que, de ben segur seran anunciades pels tuits de la nova era.
[Nous cants ens haurà d’inspirar la remor de la Mar Mediterrània que, bull com la caçola ‘n forn en sentir el t(r)acte dur de la terra mesetària]…
La València virtual 